AMB ULLS DE NEN I UN LLAPIS VELL...

És l'economia, estúpid!

2011-05-22T19:40:00.000+02:00

Atabalats anem aquests dies amb les acampades (de les que ja perbocaré algunes lletres més endavant) em deixava l'apunt sobre el cartell de l'Ernestet Paris. Ens demana "Que ningú retalli les teves idees". Però amb un eslògan tant previsible en els temps que corren i que les acampades han deixat completament obsolet, només puc acabar d'escriure el primer que se'm va ocòrrer quan el vaig llegir. Candidat Paris: no volen retallar les meves idees. Se'ls en foten les meves idees. El que volen retallar són els serveis que em presten en tant que ciutadà/contribuent. D'això va tot plegat, candidat Paris, d'això. (Si home, si. I nuclears no, gràcies)

En ruta

2011-05-22T02:16:00.004+02:00

Com si fos la foto de la seva primera comunió, s'hi posa tot anunciant que "Per Reus", vostè i els seus, "fem feina". Amb el seu somriure girat -perquè vostè somriu cap avall, Sr. Cortadelles- ens presenta una guia turística de la nostra ciutat amb "12 rutes imprescindibles per conèixer d'on venim i cap a on avançarà el futur de la nostra ciutat". I no sé què deu significar el seu somriure però encara entenc menys que ens vulgui redescobrir la nostra ciutat de cada dia com si se l'haguessin inventat vostès. Que ens vol vendre duros a quatre pessetes? Miri que això ja està molt suat, i a Tarragona, fa una pila d'anys, uns senyors de Reus no se'n van sortir.

I no li nego que els hi ha quedat molt "xul·la" la guia, que per poc no s'hi posen i més val quedar bé, però m'hi han posat més pa que formatge. I no els hi sé trobar concrecions, però sí molta estratègia, molta intenció i molta, molta innovació. Que em recorden aquells altres que també volen "Estrenar un nou Reus".

No sé si ha hagut d'anar a cuita-corrents a inventar-se un candidat, Sr. Cortadelles, o es que amb aquest vernís d'esnobisme que passegen alguns dels seus companys d'Esquerra, han confós el fer feina amb treballar.

La Senyora Alegret s'escora

2011-05-22T01:13:00.001+02:00

Diu el vostre lema que esteu centrats. Potser perquè us ensumeu ser en el punt de mira d'alguns candidats la nit de diumenge. Uns perquè us necessitaran, i altres perquè us trucaran amb una pinsa al nas. Però faltats de vots, us demanaran sisplau els vostres.

Us proclameu totalment "Centrats en tu/Centrados en ti", mentre la història que arrossegueu és descentrada: en el país, en les seves institucions, en la seva cultura,... en les seves persones!

Però potser ho interpretem malament. En aquesta campanya heu posat al mig del debat aquells que un dia vau deixar entrar al país a empentes i rodolons, amagats en camions, deixant la vida al mar, per poder tenir mà d'obra amb què bastir un souflé immobiliari que us va anar molt bé. I que ara també us serveixen per carregar-los les culpes -negres, que les culpes sempre són negres i ningú les vol- de les misèries que arrosseguem. No esteu centrats en mi, esteu centrats en ells. El vostre cartell no és propaganda, candidata Alegret. El vostre cartell és un avís!

"Dime de qué presumes...", Pellicer

2011-05-18T11:28:00.001+02:00

Al Carles Pellicer el tinc molt vist. De fet, que recordi, dels pocs llocs on no me l'he trobat fent-se promoció hi ha les capses de cereals i els cromos de la lliga de futbol. Per tant, no vaig badar gaire amb els seus cartells. La mateixa foto, amb el mateix posat i la mateixa indumentària. Hi havia alguna cosa que no m'acabava de rutllar però -em vaig dir- "tampoc hi perdrem el temps, oi?".

Ara, el company Josep Baiges descobreix un cas flagrant de costumització de fotografies als cartells de CiU. Però tampoc era això el que havia detectat amb subtilesa. Fins que finalment me n'he adonat: a banda del verd botella de Vichy que no acaba de fer joc amb cap dels colors corporatius de CiU, el cartell electoral del candidat Pellicer em crida l'atenció per l'eslògan: "Temps de canvi, temps de CiU, temps de Reus".

La reiteració és tot un clam a Cronos. Tic-tac, tic-tac,... Una exclamació al "ja ens toca". Tic-tac, tic-tac,... I en la repetició trobe la justificació. Per un cantó, el temps del candidat Pellicer s'acaba amb aquestes eleccions, com s'acabava el temps dels elfs a la Terra Mitjana. Tic-tac, tic-tac, tic-tac,.... I com ells, si no assoleix l'alcaldia, el Carles haurà d'emprendre el camí de l'exili. Per l'altre, CiU no ha tingut mai una pilota de partit tant ben cuinada com aquesta tot i que, perturbacions com l'Ara Reus del Cervera podrien esguerrar-los una victòria que, de no consumar-se amb l'alcaldia de la ciutat, podria abocar-los a un debat successori que ningú pot assegurar tranquil. Tic-tac, tic-tac, tic-tac,...
Potser temps, el que es diu temps, és el que no té... Oi, candidat Pellicer?

La llista de la compra d'en Pérez

2011-05-16T09:04:00.002+02:00

FOTO: Reusdirecte.cat

Pujo en bicicleta pel passeig Mata amb la intenció d'enfilar el pont de la via i tirar amunt per la vorera de la carretera de Castellvell i me'l trobe. A dojo! Un parell de filaes d'alcaldes Pérez allà penjats -no ell, els vinils que el promocionen pel 22M-, però la imatge que queda a les meues retines és l'eslògan: “Pensar en Reus”. Però repetit gairebé ad eternum. O com a mínim cap a l'eternitat del punt de fuga de la pròpia carretera. “Pensar en Reus, Pensar en Reus, Pensar en Reus...”.

A mi que em ve al cap quan la mare m'enviava a la bodega a comprar algun descuit d'última hora i jo me n'anava pels carrers estrets del centre -abans que la zona zero del Pallol els substituís- tot repetint-me mentalment la llista de vitualles que havia de dur a casa si o si.

I així, aquell cartellam em retorna la imatge del propi Pérez repetint-se la llista de deures, “Pensar en Reus, Pensar en Reus, Pensar en Reus...”, admetent que aquests darrers anys potser no ha fet tant com calia. I ara s'ho recorda, dia si, dia també, mentre ens envia un díptic on amplia la llista d'oblits: Construir Reus, Millorar Reus, Servir Reus, Viure Reus, Projectar Reus... No en tindrem prou amb un cistell, Pérez. “Pensar en Reus, Pensar en Reus, Pensar en Reus...”. Haurem de menester un carretó d'aquells de cal Gerplex que es pleguen i tot, però que hi cap el que no té nom.

Em pregunto on tenia el cap, tots aquests anys, alcalde? Què me l'hi ha distret els pensaments? Els bancs convergents? La butaca pollosa de l'Elvis reusenc? O la del seu costat dret mateix?
Un consell: si torna a ser alcalde, cues de pansa, candidat Pérez!

Rics, rucs i altres bèsties

2011-05-16T08:35:00.000+02:00

"Ningú s'ha fet mai ric treballant", deia ma mare. Sempre hi pense quan algú em debat si una peça monetària ha d'acabar al seu calaix o no. Sovint, per no barallar-me per quatre xavos acabe cedint i atorgant la propietat de la moneda per estalviar temps -que no diners- i acabar passant cap a coses molt més interessants que xerrar amb un cretí gasiu. El cas és que al final, quan la meua economia continua sent de supervivència i els meus dovers només servixen per pagar deutes mes rera mes, em pregunte si a cop de cedir n'hi ha que sempre ens en falten i d'altres que sempre els en sobren. La generositat no t'enriqueix mai la butxaca. Encara que algú amb resquicis de fe, dirà que la generositat enriqueix l'esperit. Però el banc té el meu nif, no el del meu esperit.

Porno

2010-04-12T14:52:00.004+02:00

Imatge extreta de x-art.com.

De tant posar-me els dits a la gola, un acabe vomitant. I em vaig prometre que m'estaria calladet una temporada, però dissabte se'm va omplir el pap. I és que vaig tenir la pensada de passar pel Pallol, on em tenen retratat la mar de bé i en format gran, i de pas assistir als actes de la tarda de la Plataforma Reus Decideix (encara que a Reus, la gent dicideix). Hem trobe gent coneguda i gent saludada. Alguns amb l'armilla de voluntaris del RD. Conversem amb preguntes que no mostren interés per la resposta i amb respostes que no es donen a cap pregunta. Fins ací, tot bé. Dins dels límits d'hipocresia social típica d'un dissabte de primavera. Zum, zum. Però una paraula em dispara totes les alarmes i la nàusea baixa des del bulb raquidi i s'instal·la a la meua gola. Ell, voluntari cofoi, onanista vocacional, em diu que la Consulta per la Independència de la nació catalana, i la plataforma que la impulsa, són moviments cívics! Res de política. Política? Caca! Ecs! Jo li ho faig repetir, encara que sigui per estalviar-me l'escena d'expulsar explosivament l'escalivada que m'he menjat amb fruïció (com el meu enyorat Vicent Andrés Estellés) per dinar. I ell, convençut del seu estatus ideològicament immaculat hem repetix que sí. Que ells no fan política, sinó que canalitzen un sentiment social i cívic. A la meua edat ja no em barallo amb cretins, així que l'avio amb quatre paraules ben dites i giro cua. Al cap i al pap, m'hi queda la idea d'aquells que no s'han atrevit mai a comprar-se una revista pornogràfica, o pseudopornogràfica, o eufemopornogràfica... I se la pelen amb el Cosmopolitan de la dona. Coi de necis...

Fas veure que no em veus

2009-09-24T13:13:00.008+02:00

Com esport ciutadà?

Com a mesura d'higiene moral?

Com a estalvi en la teua impecable i correcta conducta social?

Com a mostra indignada de greuges desconeguts?

Com a proclama pública de rebuig personal?

Com a publicitat de deutes mai contrets?

Com a indicació d'indiferència veinal?
Com a exposició d'ofensa?
Com a exhibició impúdica de la teua categoria personal?

O com a mostra del valor afegit de la teua persona?

Fàstic

2009-09-24T11:49:00.009+02:00

Tip i fart d'aquest vernís de mediocritat que ho impregna tot, he anat descurant aquest blog que havia convertit en les cròniques d'un poca-roba. És a dir, jo mateix. M'agrada la parauleta en qüestió: poca-roba. És un adjectiu que hom atribuïa -i continua- a aquells individus de classe baixa treballadora amb pocs recursos econòmics. El DIEC els defineix simplement com a pobres, però l'ideari petit burgès reusenc de l'època dictatorial els assignava una classe inferior. Avui, aquest etiquetatge continua vigent de forma mal dissimulada. Els pares encara fan les indagacions pertinents per esbrinar, determinar i jutjar la conveniència d'aquell pretendent que els atabala la filla. Ja ho he dit: Reus és un poble amb ínfules de ciutat. Governat, manat i controlat per una minoria d'una qualitat humana ridícula, amb una moral precària i uns atributs que els sobrepassen. Au, que he tornat, tu.

Paraula de Déu?

2008-02-04T09:43:00.001+01:00

Tampoc descobrirem ara quina és la vostra filiació política, que no ètica ni moral. El vostre paper durant la dictadura va ser clar i contundent. Ara ens amenaceu de no callar. Com si fos res de nou. Només calleu quan us interessa. I xerreu, pels descosits porprats, quan us ve de gust. No sorpreneu ni sou novetat mediàtica. Clar! Com heu de permetre les unions homosexuals si amb l'excusa del vostre pretès celibat us heu fet petar tots els forats del món? Us engegaria arguments racionals -dret a la vida, l'amor entre persones,...- per tombar les vostres indicacions al vot però em rebatrieu amb la doctrina, que no obeeix raó, que vau perdre l'endemà mateix que el clavessin a la creu. Amb el vostre comunicat comenceu la vostra campanya elctoral particular com cada quatre anys. Ja ho deia: res de nou. Només que comenceu a cansar. I em ve un cert enyor d'aquells primers anys de cristianisme on el martiri era el final més ràpid per acostar-vos al vostre déu. No hi heu pensat en tornar a recuperar velles tradicions? Au, homes, animeu-vos.

Quan algú ho diu millor...

2008-01-16T08:40:00.001+01:00

...no cal afegir res més. Siau, Boadella.

"Tu vales mucho"

2007-09-24T09:53:00.000+02:00

Ja, ja, ja...! Quina gràcia, alcalde! I que bé que es veu des d'aquí dalt la cercavila petita! Ep, i del glamour del balcó de la Casa de la Vila què n'hem de dir?
Res home, res. Que segur que la gent de plaça ja es deu estar preguntant qui és aquell que xerra amb l'alcalde, el nou valor de la política reusenca, la promesa blanca, l'artista revelació... I és que has començat amb bon peu... Ho saps. Com deia l'Almodóvar: "Nena, tu vales mucho"

La rua dels tramposos

2007-09-18T10:56:00.000+02:00

Puto cotxet per fracassats. Sempre et trobo quan més nosa fots. No et cal carnet. A mi sí. Carnet per punts, com els cupons de La Sirena per firar-te un Tupperware. Diuen els venedors que així tothom pot tenir llibertat de moviments, que la mobilitat és per tot déu. Però el que no diuen és que la vostra llibertat és la nostra immobilitat, és l'amenaça d'un gir no indicat, d'un canvi de carril “patillero”, d'un aparcament que semblava lliure fins que t'hi trobes aquella cagarada. Que vols que et digui? En aquest coi d'espanyes, feta la llei, feta la trampa. I llavors et trobes tota mena d'artilugis circulant pels carrers: aixams, quads -per a homes amb dèficit de testosterona- motoretes i patinets elèctrics, i sempre, que no falti, algun immigrant que encara es pensa que condueix pels carrers del seu poble sense asfaltar. És la rua dels tramposos.

Llibertat a la Llibertat

2007-08-08T15:57:00.000+02:00

Ens fem ressó de la campanya de Carles Borja per donar suport als concerts i actes nocturns que es fan a la plaça Llibertat en comptades ocasions. Potser aquests concerts no són d'"alto standing", ni estan en consonança amb els 5000 €/m2 que es paga a la zona per algun pis d'aquells, ni amb les piscines per a tres mesos l'any, però els espais ciutadans són públics i públic vol dir per tothom.

Autoflagelació

2007-08-08T15:21:00.000+02:00

A hores d’ara, aquest país meu -petit, com diu la cançó- no pot engolir més porqueria. Però sorprenentment continua engreixant la lletania de greuges com si fos un ànec per fer paté. D’aquesta forma podrem sortir al carrer tants cops com faci falta, cassoles en mà, serem centenars o milers, dotze segons delegació de govern i quatre segons la guàrdia urbana. I acabarem sense revolta, posant la tarja a la ranura per tornar a fer pujar la barrera, ai!; pujant al tren que no ens farà arribar quan volíem, ai, ai!; encenent espelmes quan cauen dues dotzenes de llamps, ai, ai, ai! Entomant. Perquè, adotzenats com estem, ja no aixequem la veu, que no serveix de res. I la revolta..., la revolta només reporta nyenyos i empentes, que no estem disposats a rebre.
Mentrestant, la política classe es baralla davant dels castellans que, cofois riuen sense pudor. Ha estat fàcil, tant fàcil. No era la sobirania, estúpid. Era la foto. La foto per la campanya. La campanya per la cadira. La cadira per la mamella. La mamella per la mamella. Pobrets catalanets.
I la revolta? Ai, la revolta...

Dependents

2007-07-24T23:02:00.000+02:00

Recorde un article -L'electra, es deia- de l'imprescindible Josep Mª Espinàs. Exposava la progressiva aparició del subministrament elèctric i com, poc a poc, ens n'havíem fet dependents. Hui, la llum és una necessitat bàsica de qualsevol habitatge, juntament amb l'aigua, el gas i fins i tot, el telèfon. És fàcil fer una llista de greuges que, com a país hem patit, patim i patirem i que ens condicionen ja no el desenvolupament o el creixement o qualsevol paraulota que vingui a significar progrés, sinó el nostre dia a dia: els embussos de trànsit que ens resten hores de feina i de família, els trens que no arriben quan s'espera, els talls de llum que -com el de Barcelona- patim a comarques quan cauen quatre llamps... Ep, i no parlem ja de política que ens enredarem. Però algun dia se'ns sobreixirà la paciència..., espere.

Comencem bé

2007-07-21T13:05:00.000+02:00

Res. Que pensant per on començava el retorn blocaire, m'ho han posat fàcil. Així doncs, també reproduixo la portada d'El Jueves segrestat pel jutge -?- Del Olmo. Per cert, acabe de descobrir que la web de la revista no rutlla. Si no torno és que també m'han segrestat...

M'agafe vacances

2007-06-07T20:38:00.000+02:00

Ja sé que em deixe els resultats electorals, els pactes municipals i les ganivetades per l'esquena postelectorals. Però s'ha de tenir el cap fred. Així que fins el proper 15 de juliol no tornaré a publicar cap post. Massa coses al cap i el cap tant lluny del cos...

PD: La Núria ja és a casa...

Fer angúnia

2007-05-25T12:01:00.000+02:00

En Puig d'en Cama publica avui la carta que en Bruno Salter va llegir ahir en roda de premsa. Em consta que el que hi diu és cert. També he pogut saber que al guàrdia urbano al que se li va disparar l'arma, li van trobar la beina de la bala a la cartuxera. Fet i fomut, com deia el Toni Fullat al seu bloc, paguen justos per pecadors. No m'alleuja aquesta explicació, però em sembla que és la que descriu la realitat de forma més ajustada. I no em conforta perquè si la pistola es va disparar mentre era enfundada, vol dir que abans estava a les mans de l'agent (sil·logisme fàcil, oi?). I em venen al cap dues qüestions: Quin protocol d'actuació té la Guàrdia urbana que els permet treure l'arma davant tres presumptes alteradors de l'ordre desarmats? Qui dóna aquestes directrius a la policia local de Reus?

I el que realment em fastigueja és l'actitud del regidor de Via pública i de la Guàrdia urbana, però sobretot de l'alcalde. L'actuació del qual ha estat -mantenint la tònica- prepotent, ademocràtica, ajudicial -la presumpció d'innocència és un dret inalienable vàlid per l'agent i pel detingut-, però sobretot pocavergonya. L'alcalde s'apunta al discurs atemoridor al que ens tenen avesats els dirigents polítics reaccionaris que han vist la llum aquesta darrera dècada -Bush, Aznar, Acebes, Sarkozy, Wolfovitz, Rumsfield, etc.-. Discurs que difon la retallada de la llibertat de l'individu en pro de la llibertat col·lectiva, però que amaga símptomes d'autocràcia i control d'opinió.

"serem sols un país lliure
si som lliures tu i jo..."

Jo hi sóc si tu vols ser-hi. Lluís Llach
TEMPS DE REVOLTES, 2000

Fer riure

2007-05-15T23:57:00.000+02:00

Aquesta tarda m'han donat un full de paper amb un breu extracte d'un presumpte comunicat que m'insta a assistir demà a la concentració pacífica que es fa pel cas del noi a qui la Guàrdia Urbana va disparar diumenge a la nit. En Puig d'en Cama se'n fa ressó en el seu bloc. No m'agrada llegir el nom de la meva ciutat a les notícies per fets com aquest. No conec el noi ferit de bala i detingut. Tampoc conec el guàrdia urbano que l'ha ferit, que també és una persona, amb la seva vida privada i tot això que fan les persones de veritat. Per tant, m'estalvio intencionadament els judicis prematurs.

Em sobta de tot plegat l'actitud de la Coordinadora Reusenca Independent -CORI- que en la seva plana web publica el mateix comunicat que Vilaweb atribueix a "amics i familiars" com si fos propi. Tampoc aquí m'atreveixo a fer judicis precipitats. Només que no em casa l'actitud de fer mofa de segons què i després intentar fer propostes reals o que entrin en el camp de realitzables. Vaja, el que s'entén per propostes polítiques. Ep! Que si en volen fer, que en facin. Que tothom es lliure de fer el que li dongui la gana però que després no ens venguin la moto de l'alternativisme juantxi. I vagi per endavant que la meua simpatia pel Sr. Ortiz és nul·la. La seua actitud envers el tema de Barraques de Festa Major o la seua manca de gust estètic en via pública em repugnen sobiranament (vegi's els lligacavalls del carrer Llovera, el minigolf de l'avinguda Sant Jordi o les rotondes Feng-shui de l'avinguda de Marià Fortuny). La imatge que en tinc s'assembla més a la foto -trucada?- que publica el Sr. Martínez al seu bloc.

Posats a fer hagués trobat més coherent que, davant d'aquests fets, la CORI proposés que la Guàrdia Urbana de Reus portés pistoles d'aigua.
S'ha de ser prou espavilat i moderadament intel·ligent per fer mofa del que hom pensa que pot millorar en la seua ciutat sense caure en el parany de la demagògia, que en època de campanya se'n diu electoralisme.

Populus

2007-05-08T11:33:00.000+02:00

Existeixen algunes ètnies africanes i aborígens australianes que no tenen un sistema numèric gaire desenvolupat. Algunes no tenen cap número tret de la unitat. Altres saben l'ú, el dos i el tres i a partir d'aquí, molts...
Són igual de simples els argumentaris polítics de baixa reflexió que comencen dient: "Molta gent diu que...", o "Moltes persones se'ns queixen de...". Sempre em queden les ganes de preguntar a quanta gent es refereixen. Són deu? Vint? Cinquanta persones les que s'han adreçat al conferenciant per notificar-li la seva disconformitat o malestar? En aquest tipus d'afirmacions gratuïtes queda palesa la manca de recursos polítics que acompanya una part -no m'atreveixo a quantificar- de les propostes que sorgeixen en els debats de campanya electoral. L'altre dia, a l'arxiu, aquest nen en va escoltar unes quantes de la boca del Sr. López Mallol i del Sr. Pellicer. I perles com: “Sí, té raó. S'ha de fer alguna cosa...”. Però quina? -Em pregunto-. Perquè als debats s'hi va cagat i pixat de casa i així ens estalviem l'escatologia oral de propostes buides i alegres que l'únic que acaben demostrant és l'escassetat ideològica i de vegades, personal. Aquest estil oratori ja el van posar en pràctica l'amic Piqué i el clon Mas durant la propasada campanya nacional on s'omplien la boca amb afirmacions del tipus: “el que de debó preocupa al poble de Catalunya” o “el que vol Catalunya”. Doncs ja ho teniu, el poble vol, el poble vota. I vosaltres no aconseguiu sumar prou vots encara que us embolcalleu de voluntat popular mal entesa i menys compresa. I a Reus van pel mateix camí.

Addenda: moltes persones -70.000 a València i 30.000 a Palma de Mallorca- han sortit al carrer per exclamar que encara hi som i reclamen un canvi en la visió transnacional dels Països Catalans. Moltes persones -18.172- van donar suport a Oleguer Presas en el seu posicionament envers el procés de pau a Euskadi. Moltes persones també van donar suport a Pepe Rubianes en el procés judicial que ha sofert per dir el que pensa.

Poble Valencià 2 - CamPPs 0

2007-04-27T12:35:00.000+02:00

No han pogut tancar la Carrasqueta. De moment resistim. Cagunlou!

El sol ix per l'est

2007-04-25T09:48:00.000+02:00

Quan tres centúries encara tenen poble que les recordi és que alguna cosa els ha sortit fava als castellans. Hui la nació valenciana comença de nou, com tants altres cops. Hui, la seua justícia ni tan sols els dóna la raó. L'orgull pobre és la seua perdició. L'estat se'ls esquerda per haver-lo construït amb materials de baixa qualitat moral: la violència, la força, la imposició i el menyspreu.
A comptar d'hui tenim set anys, set, per bastir un pont transnacional que ens acosti a l'alliberament. Hi som perquè volem. Ara només cal decidir-nos. Fa trescents anys vam ser derrotats però qui es lamenta aquest 25 d'abril de 2007 és Espanya.

Ara mateix

2007-04-15T22:45:00.000+02:00

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible...

ARA MATEIX, Miquel Martí i Pol (1982)

El canvi climàtic com a pretext...

2007-04-07T15:27:00.000+02:00

...positiu.

El fet és que està passant. Potser en som els únics responsables o potser, només potser, tot forma part d'un cicle d'èpoques glaciars i interglaciars que hem agreujat amb la crema de combustibles fòssils i la progressiva desaparició de massa forestal fixadora de CO2. En qualsevol cas és el moment ideal per replantejar-nos els nostres hàbits quotidians. Des de la immediatesa de les nostres conductes fins les grans accions que poden emprendre governs locals i nacionals. El civisme ha de ser l'eina de sostenibilitat, conjuntament amb una conducta consumista responsable i raonada. És a les nostres mans, com sempre.
...negatiu.
La recerca d'energies alternatives al petroli no pot passar per justificar el retorn a l'energia nuclear. És el que se'ns comença a vendre com a garantia de subministrament davant l'augment de demanda energètica, sense que ningú plantegi reptes assolibles en arquitectura bioclimàtica per reduir opcions domèstiques de climatització, en transport públic i privat, en l'ús de l'energia eòlica a pesar de determinats espais urbans i periurbans, o de l'energia solar com a font de subministrament a petits consumidors (encara que se'ls redueixi el negoci a Endesa, E-On i altres arreplegats).
Ahir, totes les conclusions a les que era capaç d'arribar l'editor del TN eren que el turisme se'n ressentiria, que canviarien les èpoques d'estiueig, que les estacions d'esquí no tenen gaire futur i que el país perdrà ingressos.
El què deia, cal canviar de mentalitat i encara no hem començat. I ja anem tard...

Indeterminació

2007-04-02T23:26:00.000+02:00

L'autodeterminació no és, ara per ara, una prioritat de país. Per diversos motius: els partits polítics com ICV-EUA, PSC, CiU no la contemplen en els seus estatuts fundacionals i ERC sembla que no sap com aconseguir-la sense malbaratar il·lusions col·lectives. Tot plegat, política de vol gallinaci. I les gallines només ponen ous... i de velles fan caldo.

Llistes

2007-03-18T22:01:00.000+01:00

Diuen els entesos que, quan ens disposem a fer la compra, és millor escriure en un paper tot el catàleg de productes que s'han esgotat a l'inventari domèstic. Diuen també que la manca de planificació i les presses no són adequades a l'hora de comprar perquè s'adquireixen productes innecessaris, no ens fixem en l'etiquetatge i dates de caducitat i no es comparen els preus. També parlen de no anar al nostre supermercat de referència sense haver menjat, donat que la gana -o voracitat segons l'hora del dia- ens fa caure ràpidament en l'adquisició aliments superflus, hipercalòrics i sense valor nutritiu.
Ara imagineu que, com en un episodi de la Dimensió desconeguda, a l'hora de fer realitat la vostra llista, un grapat de productes caducats, àvids de sortir de l'estanteria de la secció de peribles, intenten saltar dins del carretó al crit de "em toca, em toca, enguany em toca!". Mentrestant, pels altaveus del centre comercial van repetint l'oferta estrella del dia que de fet, és la mateixa des de fa setze anys. El senyor del Cillit Bang es baralla amb el Don Limpio tot trepant per les reixes del carro mentre el comando Actimel amb floridures us intenta convèncer de la necessitat d'immunitzar-vos contra la divisió interna i alhora us endosa un Petit Suisse -ara reconvertit a Danonino- d'olor dubtosa. I per si no en teníeu prou, quan enfileu el darrer passadís el primo de Zumosol us diu que no, que la compra que porteu no és la que convé als interessos de la família i que ell ja us ha omplert un carretó que teniu llest a línia de caixa. Això sí: pagant!
Bé, doncs sembla que fer una llista municipal és més o menys el mateix...

Olor de peus [Manifest]

2007-03-07T10:48:00.000+01:00

El Nen de Portici vol manifestar que:

- El que es diu en aquest bloc és responsabilitat única d'El Nen de Portici.
- El Nen de Portici no va superar el càsting per aparèixer als anuncis de compreses cotonlike d'Evax donat que no transpirava ni innocència ni ingenuitat i sí molta mala bava. I si bé la bava i els salvaslips tenen relació, la seua presència no aconseguia transmetre la sensació que el món és bonic, rosa-tirant-a-fúcsia, ple de noies primetes rient com si s'haguessin fartat d'àcid lisèrgic i tou com un floc de cotó.
- El leit motiv d'aquest bloc és NVCDTT (No Vols Caldo, Doncs Tres Tasses).
- Les persones, coses i/o animals esmentats en aquest bloc són estrictament reals i susceptibles de la ironia, la sagacitat, la sàtira i la mofa més salvatges sempre i quan ostentin càrrecs públics, púbics, pubíllics i/o treballin en un pub de nit de la carretera de Salou.
Quan aquestes persones i/o animals i/o coses tornin a l'anonimat de casa seva, El Nen de Portici s'oblidarà d'ells i/o d'elles com qui s'oblida el paraigües-no-plegable-que-em-van-regalar-per-reis en un vagó del tren que va a Móra la Nova.
- El Nen de Portici és un alter ego d'una altra persona o persones, animals totes elles. Bé, potser la definició més escaient és bésties, són molt bésties. Vaja, que El Nen de Portici és una màscara per poder fer, entre altres coses, això, això i això també, sense que ens multin amb 21.600 eurus o ens engarjolin per injúries a la casa reial, a España (que ho posem en castellà perquè la gent que busqui al google ensopegui amb això també) i la mare que els va parir a tots.
- El Nen de Portici és membre -i quin membre!- de la redacció de la revista satírica i carnavalesca El Cap de Lluç que amb tot aquest fregat s'ha posat a treballar de nou (NVCDTT, ves). Alea jacta est...

Si no t'agrada l'olor de peus,
no treballis a una sabateria.
NdP

La llum que ens il·lumina

2007-02-26T20:29:00.000+01:00

L'astre té nou disc, Matem els dimarts i els divendres, i actua a Reus el proper 21 d'abril al Teatre Bartrina. Tanta joia no pot ser bona i ja hem procedit a executar uns exercicis de penitència, continència i mesura espiritual.
El primer clip (espiritual) del mestre:

I aquest pertany a la gran tasca de recuperació de música ètnicosocial que aquest monstre de la cançó està duent a terme:

Quan sigui gran, vull ser com tu.

Tot passejant a miss Cori

2007-02-23T09:27:00.000+01:00

La Cori va ser el meu primer amor platònic. Jo no devia tenir més de quatre o cinc anys. Ella ja devia anar pels vint. Treballava a la perruqueria de senyores que la meua tieta va tenir al raval de Jesús cantonada amb el carrer Galió. Era rossa, d'un ros daurat encisador que, petit com era, ja em feia tornar taró. Primeta, amb els glutis ferms i aixecadets. La seva veu em feia pessigolles a les temples. Jo hi anava amb ma mare, setmana sí, setmana no, i esperava amb delit tornar-la a veure. Ella em deixava jugar amb els corrons de plàstic rosa, les pinces pel cap i de tant en tant, quan la meva tafaneria em portava a l'armari de sota el rentacaps, em feia un petó al front i em portava de nou al racó dels joguets improvisats. Avui, l'olor d'amoníac i dels tints encara em retorna imatges difuses d'aquelles estades al primer espai estrictament femení que vaig conèixer.
A la meva adolescència la vaig retrobar en la Kylie Minogue, que és qui més me la recorda, tot i que la meva Cori sempre va portar el cabell llis.
Com no podia ser d'altra forma, no fa gaires anys, em vaig trobar la meva tieta fent-la petar al mig de la plaça Prim amb una senyora entrada en quilos. Em vaig aturar a fer-li dos petons i ella que m'etziba:
- Mira, Nen, que te'n recordes de la Cori?
En aquell moment, el sabre del general es va pansir com una fulla vella d'enciam. Vaig marxar apressat, raval de Jesús avall i en passar per davant l'antiga perruqueria -avui plena de pols i deixada de la mà de Déu- en Prim ja havia caigut del cavall amb un estrèpit ostentòs.
Res, que la seducció que desprenia la Cori s'ha evaporat com un got d'aigua al mig del desert, i l'imatge que en conservava va quedar tacada aquell dia a la plaça Prim. I aquesta taca no marxa ni amb Ariel.

Felicitats

2007-02-15T22:24:00.000+01:00

Que un programa de sàtira política com el que es suen setmana rera setmana els de Minoria Absoluta arribi a un any en antena i es trobi a la segona legislatura (ups, temporada!) és una símptoma de salut democràtica i social. I que els imitats entomin, també. O quasi tots.
Aquí us podeu descarregar els programes de la primera i la segona temporades. Molta merda, nois.

Ventdelfons i Mardeplà

2007-02-15T09:40:00.000+01:00

Per fi tornen a ser amics i l'entitat més catalana de totes les que es fan i es desfan torna a tenir pau. Enrera queda l'afer d'aquell noi... Sí, com es deia? Roger? Pol? Hug? Coi! Que tenia nom de compte català i tot! Ves, que no me'n recordo... Ara que hi penso, i per què va provocar tant rebombori?
Bé, tant hi fa. El cas és que els catalanets i catalanetes -polits com som- ja podem dormir tranquils que enguany tornarem a guanyar la lliga i la xampinyons i aquest parell s'estimen. Que al país li cal molt d'amor, tu! I la resta són romanços...

PD: Vejam si arriba dilluns que estic molt amoïnat pel fetge de l'Ester i el fill perdut del Rafa. I la Judit Blanchard..., que va ser ella! Ella, la molt...

Tempus fugit

2007-02-12T22:25:00.000+01:00

Tot queda igual. Tres o dotze, tant hi fa. El fet és que el condemnen per un delicte d'amenaces no terroristes i d'enaltiment del terrorisme per uns articles que només destil·len aquests càrrecs si el lector viu embriac d'odi i submergit en la paranoia. La justícia és una altra cosa.

Dos equatorians per un terrorista

2007-02-11T12:16:00.000+01:00

En Salvador Cot es pregunta a la seva columna d'opinió per les conseqüències que pot produir la mort de De Juana Chaos al llit de l'hospital on jeu lligat des de fa més de dos mesos. El problema no és la pregunta -encertada- que ens fem molts des de fa setmanes -l'Oleguer ha estat el darrer- sino la mentalitat des de la qual la plantegem. M'explico: qualsevol persona amb unes mínimes nocions democràtiques i principis de tolerància i perspectiva social s'adona que l'actuació del govern espanyol envers els empresonats d'ETA frega, si no supera, el cinisme d'estat.
En canvi, des de l'imaginari espanyol, després de l'atemptat del 30 de desembre amb dos morts que per ells són de segona -eren d'Equador, ja m'enteneu- es necessita la mort d'aquest terrorista. Es necessiten sadollar les ànsies de venjança i com el sistema penal no admet la pena de mort, han manipulat i interpretat a cor què vols uns articles d'opinió (El escudo i Gallizo, recomanables si voleu entendre el nivell de paranoia de bona part del sistema judicial espanyol) per tal de portar De Juana a la vaga de fam.
Quan aquest señor hagi mort -perquè el deixaran morir, no us en càpiga dubte- l'opinió pública espanyola estarà preparada per continuar endavant amb el procés.
Per ells, el tracte haurà estat just: dos equatorians per un terrorista. Encara que això els deixi fora del joc democràtic.

Kelme s'ha perdut

2007-02-09T16:41:00.000+01:00

Aquí us podeu adherir a la campanya de rebuig a l'actitud de l'empresa de material esportiu que ha retirat l'esponsorització a Oleguer Presas pel seu article d'opinió La bona fe.

Del bloc a l'estat

2007-02-09T09:39:00.000+01:00

L'Alexis Vizcaino -El Senyor de les Muntanyes- ens proposa la campanya Sumem-nos per un estat propi a la qual ens adherim. Es tracta d'utilitzar l'eina Google Earth per visualitzar els internautes que advoquen per un estat propi. De la mateixa forma que la India de Gandhi va usar la resistència no violenta per desfer-se de l'ocupació britànica, Catalunya guanyarà la independència i es constiturà com estat del segle XXI mitjançant -també- les eines de la xarxa. I si no, al temps!

Generació bloc

2007-02-06T11:20:00.000+01:00

Un enllaç a l'article que Manuel Cuyàs publica a El Punt.

Torquemadas

2007-02-05T23:21:00.000+01:00

Llegeixo en la revista Sapiens d'aquest mes un il·lustrador article sobre l'actuació del Tribunal de la Santa Inquisició i de la carrera del gran inquisidor Fra Tomás de Torquemada, i no puc evitar pensar en la manifestació que el Foro de Ermua va convocar dissabte passat per condemnar el diàleg com a eina política per evitar més morts per terrorisme a l'estat espanyol.

Les ganes de continuar amb un post anterior són immenses però la mandra i el fastigeig em retenen. Amb tot, si la manifestació de dissabte no va ser una gala de poderío españolista amb himne inclòs que baixi Sant Pere i ho vegi.

Tota aquesta simbologia en una manifestació contra el diàleg s'assembla a l'excés de zel que mantingueren els inquisidors contra els mals cristians -ara, mals espanyols- i l'ús polític i econòmic que es va fer del Tribunal del Sant Ofici és cagadet, cagadet a la manipulació de les víctimes del terrorisme amb finalitats electorals. I saltant-se les pròpies lleis a la torera (mai més ben dit).
Han canviat el Cristo gros i els crucifixos per estanqueres i pancartes però són els mateixos que han fet d'España el país estret i mediocre que és... Convertiu-vos o moriu!

La senyora del "presidente"

2007-02-04T22:21:00.000+01:00

No deixa de ser un fet antropològicament i sociològicament curiós que quan hom és designat per portar endavant un projecte, una tasca o el que sigui, i se li atorguen atribucions en forma de càrrec, aquest pateix -de vegades- una transformació personal estranya proporcional a la mida de la gorra que acaben de plantar a la seva il·lustrada testa.
Recordo de ja fa una pila d'anys, quan per llei es va consignar la figura de les comunitats de propietaris, una señora que es presentava a comprar al supermercat i sempre deixava a deure uns duros. Quan li demanaven el nom per apuntar-lo al revers del tiquet ella sempre responia altiva i més tibada que una goma de lligar enciams: "La señora del presidente". Que després vam descobrir que era el presidente de la comunitat de propietaris de l'escala del costat.
Mai més m'he pogut treure del cap aquesta imatge. Avui encara, quan algú al·ludeix a la seva condició de president, director, delegat o qualsevol altre distinció que honora, enalteix i sublima la seva persona, o fins i tot, escomet amb allò de "vosté no sap amb qui està parlant", o "el respecte que se'm deu", etcètera, etcètera... Em ve al cap aquella senyora, en bata, a la cua del súper, deixant a deure quinze o vint-i-cinc pessetes i recordant qui era ella i penso: "Ves, una altra señora del presidente"... I me'l veig en bata de boatiné remenant un vell moneder.

Cinc minuts sense electra

2007-02-01T10:20:00.000+01:00

Avui, entre les 19:55 i les 20:00 hi ha una petita acció que tots podem fer per adonar-nos de les possibilitats d'estalvi energètic que cadascú pot fer a nivell quotidià: apagar el llum i els aparells elèctrics prescindibles de casa. Es tracta d'una campanya de l'Aliança pel Planeta que es produeix tot just el dia abans de la presentació de les conclusions d'un grup d'experts sobre canvi climàtic. Aquí Vilaweb n'informa i facilita els enllaços.

Misión Eurovisión

2007-01-28T20:24:00.000+01:00

Vista la gran capacitat d'Espanya per acceptar les crítiques sense considerar-les un ultratge, l'elevat nivell de tolerància cap a les opcions discrepans, les diferents cultures, la divergència i qualsevol postura que no s'adigui a l'interés de estado. Vaja, com que són una gent tan i tan oberta de mires, aquest és el millor conjunt que poden presentar a Eurovisió, està al seu nivell:

Història d'I

2007-01-25T23:26:00.000+01:00

L'Imma és una xica rebel. En Joan se l'estima, però li agradaria que fos més submisa. Ara l'Imma s'ha passat de la ratlla: s'ha fet antisistema! En Joan -com a a conseller d'Interior- no ho pot permetre. L'Imma ja s'havia apuntat als antiglobalització, als de nuclears no, als de salvem l'ànec a la taronja, als sostenibles i fins i tot, als anti-antis. Però ara ha decidit castigar-la...

Cometa Carretero o el retorn del Jedi

2007-01-23T10:55:00.000+01:00

No sé noi. No em fa el pes que rondinis com rondines. No perquè no hi tinguis tots els drets del món, que els tens, ex-conseller. Sinó perquè jutges que aquests quatre anys de legislatura que encara han de venir seran magres per Esquerra, el teu partit -encara- mentre no et reagrupis. I clar, que ho digui un dels consellers més "sorollosos" del Dragon Khan-tripartit no deixa de resultar-me xocant. Vols dir que tot plegat no és la rebequeria d'algú que ha caigut del tren -injustament, si tu vols- i ara veu com ningú s'ha parat ni a pensar si tirava de la maneta del fre d'emergència? Xeic, que quan vas treure el manifest ja vas haver d'anar lluny de casa perquè el teu Puigcerdà no va acollir amb bons ulls els teus estirabots.

Jo penso que ERC ha d'esdevenir un partit de govern en l'imaginari polític dels catalans i deixar de ser el partit de peluts estirabotaires que alguns encara perceben. I l'única forma de ser partit de govern és governar. Ep! I si d'aquí a quatre anys el balanç no et satisfà els dius el nom del porc i més.
Però ara, segueixo sense entendre el contingut del teu plantejament, el moment ni la forma. Si ha costat més de setanta anys redefinir el paper de Plutó al sistema solar, trobo precipitat classificar ERC com a satèl·lit quan només portem uns dos mesos de calendari astronòmic governamental. Potser, només potser, és que encara portes la cua encesa i la velocitat et fa veure les coses més grans del que són o més petites del que semblen.
Que la força t'acompanyi!

El Nàstic, patrimoni de la humanitat?

2007-01-18T11:52:00.000+01:00

No ho entenc. Per més que hi dono tombs, no ho entenc. Potser com sóc de Reus i no tenim equip de futbol a primera divisió, queda fora de la meva capacitat intel·lectual. No ho sé.
Però potser és com aquell conte del vestit nou del rei, que no en portava i tothom assegurava que el veia.
Per mi, que el rei Nadal -megalòman en potència- ha perdut l'oremus i confon la ciutat que governa -per dir-ho d'alguna forma- amb ell mateix. Si jo fos tarragoní em faria un mal de panxa impressionant que els calés que pago en impost de circulació, de bens immobles i altres xuminades es dediquessin a pagar les nòmines de vint-i-pico xavalets que empaiten una esfera de cuiro unes hores a la setmana, mentre els busos municipals van com van, els carrers del casc antic i no tan antic estan com estan i Tarragona manté molt de provinciana i poc de capital. Que el fumbol està molt bé i tal, però que no tenen res més important en què fer el dispendi aquests de Tarragona?
El torero-Nadal ha confós el gimNàstic amb el magNètic, per això el club de futbol atreu els euros com si d'un forat negre es tractés i no torna cap benefici, ni que sigui en espècies..., o sí! (*)

(*) jo enderroco un estadi i faig pisets, tu me'ls vens i serem feliços i menjarem anissos

A la merda

2007-01-07T23:58:00.000+01:00

España és morta. No, no ve d'ara. És morta de fa temps. Se'ls va morir a les mans d'inanició intel·lectual. España es va morir amb l'adéu de Filipines i la patada al cul de Cuba, al 1898, i des de llavors els espanyols han estat incapaços de trobar un projecte de futur, i només perviuen amb un projecte de passat, falsament gloriós i uniformitzador, però invàlid per admetre la diferència cultural, la diversitat nacional i la pluralitat política dels que avui encara –a desgrat– en som ciutadans.
Aquesta España es manté en l'imaginari col·lectiu de la generació que va sobreviure la guerra civil i la dictadura franquista. Es manté per a bé –alimentant ideologies intolerants, reaccionàries i devastadores per qualsevol democràcia– i per a mal –en la por que molts conserven en el seu fur intern a qualsevol forma d'exercir el dret democràtic a ser–. S'ha mantingut en aquesta transición que ha fet de l'oblit un art abstracte i del perdó una generositat selectiva.
M'enerva aquesta España hidalga -hija de algo- perquè a España has de portar gorra de plat si vols ser algo; la del a por ellos, que torna amb la cua entre les cames renegant dels que ahir venerava. M'importuna aquesta España que fabrica famosos que no han fet res per merèixer la fama; que té talante, que no vol dir tarannà sinó mentida. Em rebenta aquesta España dels saltamarges, del cotxe aparcat al voral de la carretera per arrencar quatre branques de taronger, del caçador dominical amb aires de militar fracassat –estanquera al braç inclosa–, l'España amb una autoestima tan alta que als seus fills els anomena Kevin, Jonathan, Richard, Jennifer o Vanessa. L'España que fa com el perro del hortelano: Ni és ni deixa ser. L'España invencible que tot ho perd.
Potser sí que existeixen ciutadans espanyols amb mentalitat oberta, personatges que entenen que la península mai podrà ser uniforme, perquè no ho estat mai –sinó ha estat a base de cop de bastó, i de vegades ni així– però no se'ls sent.
Mentre comptava furtivament els vots que guanyava o perdia en el seu moneder electoral, el govern espanyol -i el pocapena del seu president- ha oblidat completament les bases de qualsevol negociació: que cap de les dues parts pot tornar a casa amb les mans buides. La bomba és culpa d'ETA. Els morts són responsabilitat del govern espanyol.
Com al 1898, España envia els seus fills a morir per una causa de glòria fugaç i final dramàtic. Com al 1939, antes roja que rota. Com al 1975, todo atado y bien atado.
España és morta. I com tots els cadàvers que no han rebut sepultura, put. Put amb la fortor de la femta d'un malalt.
Fins avui m'eres indiferent. A partir d'ara et sóc hostil.

Panoràmica de la política catalana

2007-01-04T16:21:00.000+01:00

Per saber com anirà la política nacional en els propers anys:

A tú, imbècil

2007-01-02T11:41:00.000+01:00

A tu, que fas avançaments impossibles tot just quan ha de començar la línia contínua.
A tu, que et penses que el carril d'acceleració et dóna preferència d'entrada.
A tu, que fas les rotondes com si fossin corbes de Montmeló.
A tu, imbècil, que parles pel mòbil mentre condueixes amb mitja mà i un quart de cervell.
A tu, que t'has firat un 4x4 i el condueixes amb la prepotència de qui porta un carro blindat.
A tu, que t'estalvies la cua passant pel carril que no toca.
A tu, que has aparcat en doble fila i em fas fer una fila llarga i lenta per poder passar.
A tu, imbècil, que dius que controles, sempre controles...
A tu, que confons la marca del cotxe amb el coeficient intel·lectual.
A tu, que només penses en tu, en tu i en res més que en tu.
A tu, que circules pel tomb de ravals amb la finestra baixada lluïnt l'absència de personalitat que et caracteritza.
A tu, només a tu, et desitjo un any de 365 dies. Però si pel que sigui no els arribes a veure tots només et demano que, quan te la fotis, vagis sol al cotxe i no t'emportis ningú pel davant.
Apa, a reveure, ...o millor que no!

Adéu 006, hola 007

2006-12-30T23:08:00.000+01:00

Com a Goldeneye -cinèfil que està un servidor- el 006 està més acabat que en Saddam Hussein, que me l'han enviat a l'altre barri per la via de la corbata d'espart massa ajustada. Per cert, una mesura que sobretot convida a la pau en un país on cada dia moren desenes de persones en una guerra civil encoberta. L'any Trevelyan se'n va també amb explosions mal portades i menys enteses, que donaran metxa (no, no és cap broma fàcil) a els brètols del PP però també molts d'una Espanya absurda, hidalga i ancorada en valors del XIX (em reservo un post per més endavant).

En 007 -com sempre- no ho té fàcil. Se les haurà de veure amb una llarga llista de rufians. Espero que se'n surti. En començo a estar tip de tants gamarussos. Per si de cas m'acomiadaré de l'Alec Trevelyan -ex 006- amb un bon Dry Martini, ben sacsejat, no barrejat.

Un acudit..., o no!

2006-12-25T12:32:00.000+01:00

Primer dia de classe de Take Mishamoto als Estats Units. Després de presentar-lo a la resta de la classe, la mestra els diu:
- Començarem repassant una mica d’història americana: Qui va dir “Doneu-me la llibertat o doneu-me la mort”?
La classe queda en silenci i una mà aixecada, la d’en Take, té la resposta:
- Patrick Henry, 1775!
- Molt bé! Qui va dir “El govern del poble, pel poble i per al poble no ha de desaparèixer de la faç de la Terra”?
Un altre cop, la classe callada i la mà d’en Take:
- Abraham Lincoln, 1863!
La mestra, astorada, els diu:
- Nois, no us fa vergonya que en Take Mishamoto, acabat d’arribar del Japó, sàpiga més de la nostra història que vosaltres?
En aquell moment se sent algú, al fons de la classe, que diu:
- A la merda aquests maleïts japonesos!
La mestra, indignada, demana:
- Qui ha dit això?
En Take respon ràpidament:
- El General McAthur, 1942!
La classe queda muda i un dels alumnes, emprenyat, li crida a en Take:
- Xúpa-me-la!
En Take Mishamoto, quasi saltant de la cadira respon:
- Bill Clinton a Mònica Lewinsky, al despatx oval de la Casa Blanca, 1997!!
Llavors, el que fins aquell moment era l’alumne amb millors notes de la classe ja no pot més i crida:
- Jo era el primer fins que ha arribat aquest japonès de merda...
En Take no triga gens a respondre:
- Mario Vargas Llosa respecte Fujimori, eleccions peruanes de 1990!!
La classe entra en un estat d’histèria col·lectiva. La mestra es desmaia i els alumnes agafen en Take pel coll i l’apallissen fins que aquest perd el coneixement. Quan se n’adonen, un d’ells exclama:
- L’hem cagada. I ara com sortim d’aquest merder!!
En Take obre un ull i diu:
- José Luís Rodríguez Zapatero, estatut català, 30 de setembre de 2005...

Ara ve Nadal...

2006-12-14T19:09:00.000+01:00

Quan arriben aquestes dates compulsives, apressades i opulentes sempre em ve al cap un personatge de ficció: l'agent Smith (Matrix, 1999; Matrix Reloaded, 2003; Matrix Revolutions, 2003). El personatge, interpretat per Hugo Weaving, esdevé no només un flagell per als pobres humans de Sió sinó també un bon maldecap per al propi sistema operatiu que regeix la matriu tecnològica.
L'agent Smith recupera la ufològica llegenda urbana dels homes de negre, convertint-se en una consciència invisible que traspassa l'espai i el temps, sabent-ho tot de nosaltres.
El que em fa relligar personatge i dates és un fragment de la primera pel·lícula, quan Morfeu és fet presoner i interrogat pel nostre amic, que li engalta: "Voldria compartir amb tu una revelació que he tingut en aquest temps. La vaig tenir quan mirava de classificar la vostra espècie. Em vaig adonar que, ben mirat, no sou mamífers. Tots els mamífers d'aquest planeta creen un equilibri lògic amb l'hàbitat natural que els envolta, però els humans no. Els humans us traslladeu a una zona i us multipliqueu. Us multipliqueu fins que tots els recursos s'han consumit i l'única manera de sobreviure és ocupant una zona nova. Hi ha un altre organisme en aquest planeta que segueix el mateix patró. Saps quin és? Un virus. Els humans sou una infecció. Sou el càncer d'aquest planeta. Sou una plaga, ...i nosaltres la cura."
Definitiu. Béstia, però definitiu. Ara bé, Nadal.

Fer por

2006-11-27T08:43:00.000+01:00

Sempre hi ha algú, a qualsevol lloc, que pretén intimidar-te per tal que accedeixis als seus desitjos:

- A l'escola, el company que et vol prendre l'entrepà.
- A la cua del súper, quan intenten passar-te al davant deixant el carretó "aparcat" a la cua i cridant molt quan arriben i veuen que t'estan cobrant a tú.
- Al web, algú que pixa fora de test i t'amenaça amb no sé què d'una comissió.
- Al diari Avui, quan en Villatoro, n'Oliver, en Sintes i en Sostres , com oracles desil·luminats, vaticinen la fi del país i de tot allò que avui anomenem català.
I per desídia o fàstic, m'estalvio alguns exemples més.
Quan un xiquet prova de prendre'm l'entrepà al pati és perquè a casa no té ningú que s'aixequi de matí per fer-li, embolicar-li i deixar-li preparat aquest esmorzar. Vaja, que no té qui se l'estimi sense condicions i faci aquest petit esforç quotidià.
La gent que fa por han perdut el favor i l'estima de qui temps enrera era capaç de fer qualsevol cosa per veure'ls somriure.
Al final el sentiment que provoquen no és temor, és una altra cosa...

Polítiques d'habitatge

2006-11-22T23:16:00.000+01:00

El darrer missatge de la factoria Madí és "convertir CiU en la casa comuna del catalanisme". Aquest noi no n'ha tingut prou en embarrancar el vaixell de Convergència -els d'Unió encara es posen les mans al cap- portant l'estratègia de campanya que ara, fugint endavant s'inventa una altra etiqueta per anar fent la viu-viu. I jo em pregunto: Com deu ser aquesta casa? Deu tenir una vitrina amb la colecció de barretines d'en Pujol? I un moble de cedés amb les obres més notables de la sardanística de tots els temps?

Penso que més aviat, el catalanisme el tenen desat en un apartament de trenta metres quadrats amb cuina-office (per allò dels negocis) i lavabo amb plat de dutxa d'aquells que sempre ho acaben inundant tot. O potser el tenen en un piset de l'Eixample on guarden l'amant/catalanisme per fotre un clau de tant en tant quan els pugen els fogots.
Per cert, a la seu de Convergència de Reus encara els sobren algunes capses amb el DVD electoral. Jo ja me n'he demanat sis per desar la saga d'Star Wars.

La casa que bull

2006-11-22T18:27:00.000+01:00

La casa que bull,
que el Mas la vegi
i uns sabres de nit
que me la netegin.

Que hi dugui un Madí
lluent la papada:
”No estem gaire fins
que els nostres no manen”.

”No siguis talòs
que em pujat de dos”;
”i quan vingui en Pujol
què vols que li digui?”

Que al temps de CiU
ni la Moreneta
ens salva del circ
del totxo del Sostres.

Oint els d’Unió
i el marquès del cava;
amb mala maror
i crits de venjança.

Que es guaiti ciu-tat!
des de la sinistra,
i es sentin els clams
de guerra i de pesta:
per ser-hi tot prest
si arriba una testa.

(Joan Salvat-Papasseit, Versió lliure d'El Nen de Portici)

Amb la roba interior per fora

2006-11-17T10:10:00.000+01:00

Són els únics que han pujat en escons -Ciutadans a banda- i me'ls castiguen a portar Interior. És el preu que han de pagar per no haver-se despentinat ni amb l'estatut, ni amb el 3 %, ni tan sols amb l'helicòpter d'en Milà. Diuen que en una reunió hi havia en Maragall, en Bargalló, na Manuela i en Saura. El president Maragall va demanar l'opinió sobre un determinat problema als assistents. La Manuela de Madre es va pronunciar. En acabar el president va demanar l'opinió del conseller Saura i aquest va contestar: "I els d'Esquerra que pensen?". Així, en Bargalló es va pronunciar. Quan aquest va haver acabat, en Saura diu: "No, no. Nosaltres pensem com els socialistes".
En Montilla deu haver pensat que des de la conselleria d'Interior aniran purgant aquesta pujada gratuïta. Us imagineu què faran davant una onada d'incendis, una nevada o unes inundacions, situacions d'emergència que depenen de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge? I una mani per la "puta casa"? O d'okupes? O contra la prostitució al barri? O...? O... ?
Només hi ha un home capaç de ser a tot arreu en un temps rècord... És un avió? És un ocell? És...

Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci

2006-11-15T00:37:00.000+01:00

15 DE NOVEMBRE. DIA DE L'ESCRIPTOR EMPRESONAT

De 11:00 a 12:30

Palau de la Virreina (La Rambla)

Lectura continuada de textos de l'Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes del nostre país. La periodista Elisenda Roca llegirà un manifest de condemna de l'assassinat.

19:00 h

Sala d'actes del Col·legi de periodistes de Catalunya

(Rambla Catalunya 10, pral., Barcelona)

Acte en record d'Anna Politkóvskaia

Hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles), Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).

...i me'n porto 2

2006-11-07T16:54:00.000+01:00

La realitat té moltes cares, tantes com ulls se la miren. Les matemàtiques no tenen matisos, són:

CiU	-95.914 vots
PSC-CpC	-241.687 vots
ERC	-130.257 vots
PP	-80.020 vots
		-547.878 vots
ICV-EUiA	+40.311 vots
Ciutadans	+89.567 vots
Altres	+95.586 vots
Blancs	+29.813 vots
Nuls	+4.531 vots
		+259.808 vots
Diferencial		-288.070 vots


Cens 2006	5.212.453 elec.
Cens 2003	5.307.837 elec.
Diferencial		-95.384 elec

259.808 persones van canviar la seva papereta i 192.686 persones es van quedar a casa respecte les eleccions del 2003.

A partir d’aquí i segons el nombre de vots, els pactes post-electorals que portaran a l’elecció del 128è president de la Generalitat de Catalunya tenen la següent representativitat:

CiU+PSC	1.718.278 vots	85 diputats
PSC+ERC+ICV	1.485.308 vots	70 diputats
CiU+ERC	1.342.578 vots	69 diputats
CiU+PP	1.241.990 vots	62 diputats

El govern d’Entesa (PSC+ERC+ICV) representa 142.730 votants més que el front nacionalista (sic) (CiU+ERC) i 232.970 votants menys que la sociovergència.

Aquest és un post purament matemàtic. Deixo per un altre dia la química de les emocions i el metabolisme de les conclusions, quan l’energia tèrmica de tots plegats hagi minvat.

Cinquanta tres amb trenta quatre

2006-11-02T00:24:00.000+01:00

És el que ha cobrat avui un president o vocal de mesa electoral per onze hores de feina. En forma de taló barrat, que implica una comissió bancària de 3'80 € en cas de no tenir compte en la entitat financera que l'ha editat. Fet i fomut els surt a menys de 5 € l'hora. La xiqueta que ens fa l'escala guanya més.

A l'altre cantó de la mesa electoral, la representant de l'administració ha ingressat vora cent cinquanta euros per les mateixes hores, que no per la mateixa feina. Demagògia o pura realitat? El que perceben els tres ciutadans és que la política no va a favor d'ells, només va a favor d'alguns espavilats que estan al lloc oportú en el moment adequat. Festa de la democràcia o... Fes-te fotre per la democràcia?

Dedicat a la Cori, l'Irene i el Xavi

Present i futur?

2006-10-30T12:25:00.000+01:00

Quan hom arrisca el prestigi d'una entitat esportiva -amb clares connotacions identitàries- com el FC Barcelona, entrant en campanya política és que també hi té a guanyar.
En Joan Laporta està fent la seva cursa particular per succeir un Artur Mas, producte de la factoria convergent, que porta gairebé vint anys en política (el 1987 començava de regidor a Barcelona) i onze de diputat al Parlament de Catalunya, que ja ha estat conseller d'economia i conseller en cap. Mas s'ho juga tot a cara o creu en aquesta campanya i després del sotrac que representaria no ser el proper President de la Generalitat, a CiU començarien a esmolar ganivets. Hi ha abraçades que maten.

Billar espanyol

2006-10-27T09:46:00.000+02:00

Si Mas no pactarà amb el PP.
Si Montilla no pactarà amb el PP.
Si Montilla no pactarà amb Mas.
Si Mas no pactarà amb Montilla.
Si Montilla ni Mas volen ERC...
...No serà que la tan esperada sociovergència significa que Convergència vol governar en minoria amb suports puntuals del PSC-PSOE?
Així matem dos pàjarus d'un tiru:

1. ZP es desfà d'un personatge ambiciós amb pocs recursos polítics i personals.
2. Es treu de sobre una ERC incòmoda i inexplicable a Espanya alhora que la col·loca a l'oposició en el parlament autonòmic i,
3. Fot de president d'aquest mateix govern a un prepotent que ja li ha retut fidelitat i vassallatge i que no li plantejarà cap maldecap autonomista.

Carambola a tres bandes, xec!

Bollywood?

2006-10-16T23:26:00.000+02:00

Quan hom fot aquest desplegament de mitjans i de recursos econòmics és que s'hi juga molt i per tant, hi té molt a perdre. Llàstima que s'hagi acabat el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. Encara haguessin arreplegat alguna cosa. En Madí ja prepara la segona part...

Seixanta-sis anys i un dia

2006-10-16T12:03:00.000+02:00

Estic segur que, com la resta de persones, devies cometre errors. No tens una biografia immaculada, com tothom. Però si avui encara no han anulat el judici sumaríssim que et va condemnar a la pena de mort per "traición" i "ser presidente de la Generalidad de Catalunya en el mes de julio de 1936, mes en el que iniciado el Alzamiento Nacional Companys se opuso a él con todas sus fuerzas y puso en pleno juego sus perversas actividades contra el Ejército, contra el Movimiento y contra España", és per la senzilla raó que si poguessin, et tornarien a afusellar.

ADN polític: seqüenciació

2006-10-09T23:47:00.000+02:00

Treure a l'arena del circ de campanya la filiació fònica d'un candidat és, si més no, portar a un terreny perillós i altament propens a la demagògia un tema que amb més o menys fortuna no es viu al carrer. La gent parlem i prou. Alguns no baixem del burro i d'altres sempre el duen de la mà per allò de l'educació -cosmopolitisme em sembla que en diuen ara- mal entesa. Altres ya están bien así. En qualsevol cas els senyors Mas i Montilla (M&M's, a partir d'ara) cometen una greu irresponsabilitat política donant aire a unes brases que altres partits -més a la dreta que ells- ja s'han encarregat de mantenir vives aquests darrers anys. De fet, aquests dies en Vidal-Quadras i en Boadella han acabat les reserves de confeti i serpentines per celebrar-ho. Amb tot, res és gratuït ni fruit de l'atzar. Quan els M&M's es foten els plats pel cap en un assumpte tan visceral i poc donat a la racionalitat com aquest és perquè tant en Madí com en Zaragoza ja han constatat que a nivell programàtic PSC i CiU -els dos partits que han lacrat l'Estatut de la comunitat autònoma de Catalunya (*)- no poden oferir diferències. I a nivell de candidats el carisma i lideratge no consten en els gens dels M&M's. No els queda res més que cridar a somatent ben embolicats amb la bandera de torn, amb el risc de provocar una fractura allà on s'ha construït convivència, comprensió i respecte. Peti qui peti.
Tot sigui per la presidència d'un òrgan gestor, oi parella?

(*) No deixa de ser digne d'estudi que a les Illes Balears i al País Valencià, el PSOE s'hagi entès amb el PP, mentre que a Catalunya ho ha fet amb CiU. O CiU és un clon del PP al Principat?

Que s'hi posin fulles (d'ortiga)

2006-10-06T18:13:00.000+02:00

Una Nació, una Selecció

La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes us presenta la nova campanya publicitària de captació de col·laboradors. Aquesta campanya és la continuació de la iniciada l’any passat sota el lema “una Nació, una selecció”. Aquest any la campanya s’ha avançat en el calendari, ja que s’ha volgut que coincidís amb la promoció del partit de futbol entre les seleccions de Catalunya i Euskadi el proper diumenge dia 8 d’octubre, a les 18.30h. al Camp Nou.

L’espot televisiu, en concret, té de fons un partit de futbol en el que es veuen 8 nens i nenes jugant. Un nen que porta la samarreta de la selecció catalana s’acosta al grup i demana per entrar a jugar al terreny de joc. Però un d’ells, amb samarreta de color vermell li nega la participació. Tots es pregunten què passarà. El nen protagonista es treu la samarreta i entra al terreny de joc. Es un acte pensat i meditat: “la nació es porta al cor”. Altres nens amb admiració per aquest gest, també es treuen la samarreta en una mostra de solidaritat. Tot seguit es pot veure com el partit de futbol es converteix en un matx entre els nens i nenes amb samarreta i els que no la porten.
La imatge final és la del nen amb la SAMARRETA. El missatge és clar: amb voluntat i amb la col·laboració de tots, els esportistes catalans podran, tard o d’hora, portar-la i representar el seu país.
La Plataforma vol que aquest sigui un missatge en positiu, sense ànim de provocar sinó de constatar la realitat actual: que la voluntat d’uns quants nega la voluntat d’uns altres.
Les persones que tinguin interès en fer-se col·laboradors poden trucar al 902 012 006 o bé a través de la pàgina web www.seleccions.cat.

My tailor is rich...

2006-09-24T17:10:00.000+02:00

... and my mother is in the kitchen. (On the Desk, LP Por Biafra, Toreros muertos, Ariola, 1987)
Res és gratuït. Ni l'estupidesa d'un expresident de govern, encara que sigui d'Espanya. Aquest sí que és un terrorista. Cagunlou!

Rubianes somos todos

2006-09-11T23:23:00.000+02:00

Tinc gravat a la memòria un moment d'una representació d'en Pepe Rubianes. L'actor, després d'iniciar el seu monòleg posant en dubte els criteris que el Departament de Cultura tenia a l'hora d'atorgar subvencions al teatre es va enganxar aparentment en una paraula en castellà -"pizca" em sembla- i en va demanar la traducció al públic. Ningú li va saber respondre que la paraula en català en el context que ell demanava era bri, bé per vergonya, bé per desconeixement. Evidentment, el que perseguia l'actor era posar en evidència una forma d'entendre la cultura en aquest país.

Més enllà del tema de les subvencions, aquell instant m'ha fet entendre que un dels papers de la cultura és precisament cultivar el pensament, la criticitat envers allò que succeeix al nostre entorn, fer crèixer la nostra capacitat d'anàlisi personal i elaboració d'opinió. I en això en Pepe és un mestre. Potser també per això l'han volgut vetar al Teatro Español.

En Rubianes no és un catalanista. Potser haurem d'imaginar una forma de fer país que pugui incloure personatges com ell.

Per cert, ací teniu les declaracions que va fer al programa d'Albert Om.

Sota els porxos de cal Navàs

2006-09-02T22:04:00.000+02:00

Ahir al vespre. Assegut sota els porxos de cal Navàs. No devia tenir més de 14 anys. Negre com la xocolata. La seva mirada deia molt. Venia cedés i devedés pirates, però ell no feia pinta de corsari de les mars. Tot i que potser sí que en sap moltes coses del mar, massa i tot. Nostrosenyor -vaig pensar- ens va donar escrot perquè no ens caiguessin cames avall.
Voldria defugir el dramatisme i la llàgrima fàcil i oportunista de la història. Només tinc preguntes:
1. Si jo puc fer un senzill seguiment de la costa mauritana amb el meu Google Maps (amb dades completament desfasades!), trobar-m'hi un caiuco fent-se a la mar allunyat uns centenars de metres del nucli urbà més proper, o un poblat de pescadors, o obtenir una foto del port de Los Cristianos a Tenerife (foto), amb el seu cementiri d'embarcacions diverses i el seu hospital de campanya, què no pot fer un ministeri, un servei d'intel·ligència o un cos militar? No em crec que les més de 20.000 persones que s'han jugat la vida per poder arribar a les Illes Canàries -sense dades dels que no ho han aconseguit- ho hagin fet amb el desconeixement de l'estat espanyol.
2. Què té Espanya que el seu PIB (producte interior brut) creix més que la mitjana de la zona euro? Fins a quin punt s'està basant la feina en determinats sectors com l'agricultura i la ramaderia en mà d'obra "sense papers" i per tant, sense accés a determinats drets elementals?
No m'agrada la desinformació, ni les mentides interessades. Estic convençut que l'entrada de contingents de persones d'altres països és un benefici no només econòmic, si no també social, cultural i una oportunitat nacional clara.
Però la De la Vega, en Solbes i en Rubalcaba ens volen fer combregar amb rodes de molí i aquest tema put a interès d'estat.

PD: Per cert, què hi fot aquest aeroport al mig del no res? Ai, senyor!

No sé si vull

2006-08-23T17:04:00.000+02:00

Em dic que la política és l'art que hem desenvolupat els éssers humans per evitar matar-nos quan tenim discrepàncies. De fet, quan fracassa la política esclaten els conflictes armats -exemples me'n sobren- i quan volem recuperar la pau perduda apel·lem al diàleg polític.
Tocant de peus a terra emperò, guaito com tot déu escombra cap a casa seua. En un moment o altre les accions col·lectives "evolucionen" a individuals. És un procés curiós i interessant. Sobretot perquè alguns personatges s'han omplert la boca de proclames unitàries que conviden a seguir-los.
Per altra banda hi ha també la gent de bona fe. Els que encara conserven les idees -clares o no- i tenen un elevat concepte de la disciplina o, senzillament ja han fet el camí d'anada i estan de tornada. En mig de tot això hi ha els ciutadans susceptibles de ser un collateral damage, una víctima accidental d'interessos superiors. I val a dir, que la majoria de nosaltres formem aquest grup. Tampoc no cal dramatitzar, de vegades l'accident es presenta en forma d'estúpid/a al volant, de fracassat amb la ràdio a tot volum o imbècil amb càrrec que es gasta els fons públics en fer contents quatre amiguets.
M'hauré de tornar a llegir La República.