Adéu 006, hola 007

Com a Goldeneye -cinèfil que està un servidor- el 006 està més acabat que en Saddam Hussein, que me l'han enviat a l'altre barri per la via de la corbata d'espart massa ajustada. Per cert, una mesura que sobretot convida a la pau en un país on cada dia moren desenes de persones en una guerra civil encoberta. L'any Trevelyan se'n va també amb explosions mal portades i menys enteses, que donaran metxa (no, no és cap broma fàcil) a els brètols del PP però també molts d'una Espanya absurda, hidalga i ancorada en valors del XIX (em reservo un post per més endavant).

En 007 -com sempre- no ho té fàcil. Se les haurà de veure amb una llarga llista de rufians. Espero que se'n surti. En començo a estar tip de tants gamarussos. Per si de cas m'acomiadaré de l'Alec Trevelyan -ex 006- amb un bon Dry Martini, ben sacsejat, no barrejat.

Un acudit..., o no!

Primer dia de classe de Take Mishamoto als Estats Units. Després de presentar-lo a la resta de la classe, la mestra els diu:
- Començarem repassant una mica d’història americana: Qui va dir “Doneu-me la llibertat o doneu-me la mort”?
La classe queda en silenci i una mà aixecada, la d’en Take, té la resposta:
- Patrick Henry, 1775!
- Molt bé! Qui va dir “El govern del poble, pel poble i per al poble no ha de desaparèixer de la faç de la Terra”?
Un altre cop, la classe callada i la mà d’en Take:
- Abraham Lincoln, 1863!
La mestra, astorada, els diu:
- Nois, no us fa vergonya que en Take Mishamoto, acabat d’arribar del Japó, sàpiga més de la nostra història que vosaltres?
En aquell moment se sent algú, al fons de la classe, que diu:
- A la merda aquests maleïts japonesos!
La mestra, indignada, demana:
- Qui ha dit això?
En Take respon ràpidament:
- El General McAthur, 1942!
La classe queda muda i un dels alumnes, emprenyat, li crida a en Take:
- Xúpa-me-la!
En Take Mishamoto, quasi saltant de la cadira respon:
- Bill Clinton a Mònica Lewinsky, al despatx oval de la Casa Blanca, 1997!!
Llavors, el que fins aquell moment era l’alumne amb millors notes de la classe ja no pot més i crida:
- Jo era el primer fins que ha arribat aquest japonès de merda...
En Take no triga gens a respondre:
- Mario Vargas Llosa respecte Fujimori, eleccions peruanes de 1990!!
La classe entra en un estat d’histèria col·lectiva. La mestra es desmaia i els alumnes agafen en Take pel coll i l’apallissen fins que aquest perd el coneixement. Quan se n’adonen, un d’ells exclama:
- L’hem cagada. I ara com sortim d’aquest merder!!
En Take obre un ull i diu:
- José Luís Rodríguez Zapatero, estatut català, 30 de setembre de 2005...

Ara ve Nadal...

Quan arriben aquestes dates compulsives, apressades i opulentes sempre em ve al cap un personatge de ficció: l'agent Smith (Matrix, 1999; Matrix Reloaded, 2003; Matrix Revolutions, 2003). El personatge, interpretat per Hugo Weaving, esdevé no només un flagell per als pobres humans de Sió sinó també un bon maldecap per al propi sistema operatiu que regeix la matriu tecnològica.
L'agent Smith recupera la ufològica llegenda urbana dels homes de negre, convertint-se en una consciència invisible que traspassa l'espai i el temps, sabent-ho tot de nosaltres.
El que em fa relligar personatge i dates és un fragment de la primera pel·lícula, quan Morfeu és fet presoner i interrogat pel nostre amic, que li engalta: "Voldria compartir amb tu una revelació que he tingut en aquest temps. La vaig tenir quan mirava de classificar la vostra espècie. Em vaig adonar que, ben mirat, no sou mamífers. Tots els mamífers d'aquest planeta creen un equilibri lògic amb l'hàbitat natural que els envolta, però els humans no. Els humans us traslladeu a una zona i us multipliqueu. Us multipliqueu fins que tots els recursos s'han consumit i l'única manera de sobreviure és ocupant una zona nova. Hi ha un altre organisme en aquest planeta que segueix el mateix patró. Saps quin és? Un virus. Els humans sou una infecció. Sou el càncer d'aquest planeta. Sou una plaga, ...i nosaltres la cura."
Definitiu. Béstia, però definitiu. Ara bé, Nadal.