Ja, ja, ja...! Quina gràcia, alcalde! I que bé que es veu des d'aquí dalt la cercavila petita! Ep, i del glamour del balcó de la Casa de la Vila què n'hem de dir?
Puto cotxet per fracassats. Sempre et trobo quan més nosa fots. No et cal carnet. A mi sí. Carnet per punts, com els cupons de La Sirena per firar-te un Tupperware. Diuen els venedors que així tothom pot tenir llibertat de moviments, que la mobilitat és per tot déu. Però el que no diuen és que la vostra llibertat és la nostra immobilitat, és l'amenaça d'un gir no indicat, d'un canvi de carril “patillero”, d'un aparcament que semblava lliure fins que t'hi trobes aquella cagarada. Que vols que et digui? En aquest coi d'espanyes, feta la llei, feta la trampa. I llavors et trobes tota mena d'artilugis circulant pels carrers: aixams, quads -per a homes amb dèficit de testosterona- motoretes i patinets elèctrics, i sempre, que no falti, algun immigrant que encara es pensa que condueix pels carrers del seu poble sense asfaltar. És la rua dels tramposos.
Ens fem ressó de la campanya de Carles Borja per donar suport als concerts i actes nocturns que es fan a la plaça Llibertat en comptades ocasions. Potser aquests concerts no són d'"alto standing", ni estan en consonança amb els 5000 €/m2 que es paga a la zona per algun pis d'aquells, ni amb les piscines per a tres mesos l'any, però els espais ciutadans són públics i públic vol dir per tothom.
A hores d’ara, aquest país meu -petit, com diu la cançó- no pot engolir més porqueria. Però sorprenentment continua engreixant la lletania de greuges com si fos un ànec per fer paté. D’aquesta forma podrem sortir al carrer tants cops com faci falta, cassoles en mà, serem centenars o milers, dotze segons delegació de govern i quatre segons la guàrdia urbana. I acabarem sense revolta, posant la tarja a la ranura per tornar a fer pujar la barrera, ai!; pujant al tren que no ens farà arribar quan volíem, ai, ai!; encenent espelmes quan cauen dues dotzenes de llamps, ai, ai, ai! Entomant. Perquè, adotzenats com estem, ja no aixequem la veu, que no serveix de res. I la revolta..., la revolta només reporta nyenyos i empentes, que no estem disposats a rebre.
Recorde un article -L'electra, es deia- de l'imprescindible Josep Mª Espinàs. Exposava la progressiva aparició del subministrament elèctric i com, poc a poc, ens n'havíem fet dependents. Hui, la llum és una necessitat bàsica de qualsevol habitatge, juntament amb l'aigua, el gas i fins i tot, el telèfon. És fàcil fer una llista de greuges que, com a país hem patit, patim i patirem i que ens condicionen ja no el desenvolupament o el creixement o qualsevol paraulota que vingui a significar progrés, sinó el nostre dia a dia: els embussos de trànsit que ens resten hores de feina i de família, els trens que no arriben quan s'espera, els talls de llum que -com el de Barcelona- patim a comarques quan cauen quatre llamps... Ep, i no parlem ja de política que ens enredarem. Però algun dia se'ns sobreixirà la paciència..., espere.
Res. Que pensant per on començava el retorn blocaire, m'ho han posat fàcil. Així doncs, també reproduixo la portada d'El Jueves segrestat pel jutge -?- Del Olmo. Per cert, acabe de descobrir que la web de la revista no rutlla. Si no torno és que també m'han segrestat...
Ja sé que em deixe els resultats electorals, els pactes municipals i les ganivetades per l'esquena postelectorals. Però s'ha de tenir el cap fred. Així que fins el proper 15 de juliol no tornaré a publicar cap post. Massa coses al cap i el cap tant lluny del cos...
En Puig d'en Cama publica avui la carta que en Bruno Salter va llegir ahir en roda de premsa. Em consta que el que hi diu és cert. També he pogut saber que al guàrdia urbano al que se li va disparar l'arma, li van trobar la beina de la bala a la cartuxera. Fet i fomut, com deia el Toni Fullat al seu bloc, paguen justos per pecadors. No m'alleuja aquesta explicació, però em sembla que és la que descriu la realitat de forma més ajustada. I no em conforta perquè si la pistola es va disparar mentre era enfundada, vol dir que abans estava a les mans de l'agent (sil·logisme fàcil, oi?). I em venen al cap dues qüestions: Quin protocol d'actuació té la Guàrdia urbana que els permet treure l'arma davant tres presumptes alteradors de l'ordre desarmats? Qui dóna aquestes directrius a la policia local de Reus?
Aquesta tarda m'han donat un full de paper amb un breu extracte d'un presumpte comunicat que m'insta a assistir demà a la concentració pacífica que es fa pel cas del noi a qui la Guàrdia Urbana va disparar diumenge a la nit. En Puig d'en Cama se'n fa ressó en el seu bloc. No m'agrada llegir el nom de la meva ciutat a les notícies per fets com aquest. No conec el noi ferit de bala i detingut. Tampoc conec el guàrdia urbano que l'ha ferit, que també és una persona, amb la seva vida privada i tot això que fan les persones de veritat. Per tant, m'estalvio intencionadament els judicis prematurs.
Existeixen algunes ètnies africanes i aborígens australianes que no tenen un sistema numèric gaire desenvolupat. Algunes no tenen cap número tret de la unitat. Altres saben l'ú, el dos i el tres i a partir d'aquí, molts...
Són igual de simples els argumentaris polítics de baixa reflexió que comencen dient: "Molta gent diu que...", o "Moltes persones se'ns queixen de...". Sempre em queden les ganes de preguntar a quanta gent es refereixen. Són deu? Vint? Cinquanta persones les que s'han adreçat al conferenciant per notificar-li la seva disconformitat o malestar? En aquest tipus d'afirmacions gratuïtes queda palesa la manca de recursos polítics que acompanya una part -no m'atreveixo a quantificar- de les propostes que sorgeixen en els debats de campanya electoral. L'altre dia, a l'arxiu, aquest nen en va escoltar unes quantes de la boca del Sr. López Mallol i del Sr. Pellicer. I perles com: “Sí, té raó. S'ha de fer alguna cosa...”. Però quina? -Em pregunto-. Perquè als debats s'hi va cagat i pixat de casa i així ens estalviem l'escatologia oral de propostes buides i alegres que l'únic que acaben demostrant és l'escassetat ideològica i de vegades, personal. Aquest estil oratori ja el van posar en pràctica l'amic Piqué i el clon Mas durant la propasada campanya nacional on s'omplien la boca amb afirmacions del tipus: “el que de debó preocupa al poble de Catalunya” o “el que vol Catalunya”. Doncs ja ho teniu, el poble vol, el poble vota. I vosaltres no aconseguiu sumar prou vots encara que us embolcalleu de voluntat popular mal entesa i menys compresa. I a Reus van pel mateix camí.
Addenda: moltes persones -70.000 a València i 30.000 a Palma de Mallorca- han sortit al carrer per exclamar que encara hi som i reclamen un canvi en la visió transnacional dels Països Catalans. Moltes persones -18.172- van donar suport a Oleguer Presas en el seu posicionament envers el procés de pau a Euskadi. Moltes persones també van donar suport a Pepe Rubianes en el procés judicial que ha sofert per dir el que pensa.
Quan tres centúries encara tenen poble que les recordi és que alguna cosa els ha sortit fava als castellans. Hui la nació valenciana comença de nou, com tants altres cops. Hui, la seua justícia ni tan sols els dóna la raó. L'orgull pobre és la seua perdició. L'estat se'ls esquerda per haver-lo construït amb materials de baixa qualitat moral: la violència, la força, la imposició i el menyspreu.
...positiu.
L'autodeterminació no és, ara per ara, una prioritat de país. Per diversos motius: els partits polítics com ICV-EUA, PSC, CiU no la contemplen en els seus estatuts fundacionals i ERC sembla que no sap com aconseguir-la sense malbaratar il·lusions col·lectives. Tot plegat, política de vol gallinaci. I les gallines només ponen ous... i de velles fan caldo.
Diuen els entesos que, quan ens disposem a fer la compra, és millor escriure en un paper tot el catàleg de productes que s'han esgotat a l'inventari domèstic. Diuen també que la manca de planificació i les presses no són adequades a l'hora de comprar perquè s'adquireixen productes innecessaris, no ens fixem en l'etiquetatge i dates de caducitat i no es comparen els preus. També parlen de no anar al nostre supermercat de referència sense haver menjat, donat que la gana -o voracitat segons l'hora del dia- ens fa caure ràpidament en l'adquisició aliments superflus, hipercalòrics i sense valor nutritiu.El Nen de Portici vol manifestar que:
La Cori va ser el meu primer amor platònic. Jo no devia tenir més de quatre o cinc anys. Ella ja devia anar pels vint. Treballava a la perruqueria de senyores que la meua tieta va tenir al raval de Jesús cantonada amb el carrer Galió. Era rossa, d'un ros daurat encisador que, petit com era, ja em feia tornar taró. Primeta, amb els glutis ferms i aixecadets. La seva veu em feia pessigolles a les temples. Jo hi anava amb ma mare, setmana sí, setmana no, i esperava amb delit tornar-la a veure. Ella em deixava jugar amb els corrons de plàstic rosa, les pinces pel cap i de tant en tant, quan la meva tafaneria em portava a l'armari de sota el rentacaps, em feia un petó al front i em portava de nou al racó dels joguets improvisats. Avui, l'olor d'amoníac i dels tints encara em retorna imatges difuses d'aquelles estades al primer espai estrictament femení que vaig conèixer.
Que un programa de sàtira política com el que es suen setmana rera setmana els de Minoria Absoluta arribi a un any en antena i es trobi a la segona legislatura (ups, temporada!) és una símptoma de salut democràtica i social. I que els imitats entomin, també. O quasi tots.
Per fi tornen a ser amics i l'entitat més catalana de totes les que es fan i es desfan torna a tenir pau. Enrera queda l'afer d'aquell noi... Sí, com es deia? Roger? Pol? Hug? Coi! Que tenia nom de compte català i tot! Ves, que no me'n recordo... Ara que hi penso, i per què va provocar tant rebombori?
En Salvador Cot es pregunta a la seva columna d'opinió per les conseqüències que pot produir la mort de De Juana Chaos al llit de l'hospital on jeu lligat des de fa més de dos mesos. El problema no és la pregunta -encertada- que ens fem molts des de fa setmanes -l'Oleguer ha estat el darrer- sino la mentalitat des de la qual la plantegem. M'explico: qualsevol persona amb unes mínimes nocions democràtiques i principis de tolerància i perspectiva social s'adona que l'actuació del govern espanyol envers els empresonats d'ETA frega, si no supera, el cinisme d'estat.
Aquí us podeu adherir a la campanya de rebuig a l'actitud de l'empresa de material esportiu que ha retirat l'esponsorització a Oleguer Presas pel seu article d'opinió La bona fe. 
L'Alexis Vizcaino -El Senyor de les Muntanyes- ens proposa la campanya Sumem-nos per un estat propi a la qual ens adherim. Es tracta d'utilitzar l'eina Google Earth per visualitzar els internautes que advoquen per un estat propi. De la mateixa forma que la India de Gandhi va usar la resistència no violenta per desfer-se de l'ocupació britànica, Catalunya guanyarà la independència i es constiturà com estat del segle XXI mitjançant -també- les eines de la xarxa. I si no, al temps!
Llegeixo en la revista Sapiens d'aquest mes un il·lustrador article sobre l'actuació del Tribunal de la Santa Inquisició i de la carrera del gran inquisidor Fra Tomás de Torquemada, i no puc evitar pensar en la manifestació que el Foro de Ermua va convocar dissabte passat per condemnar el diàleg com a eina política per evitar més morts per terrorisme a l'estat espanyol.
No deixa de ser un fet antropològicament i sociològicament curiós que quan hom és designat per portar endavant un projecte, una tasca o el que sigui, i se li atorguen atribucions en forma de càrrec, aquest pateix -de vegades- una transformació personal estranya proporcional a la mida de la gorra que acaben de plantar a la seva il·lustrada testa.
Avui, entre les 19:55 i les 20:00 hi ha una petita acció que tots podem fer per adonar-nos de les possibilitats d'estalvi energètic que cadascú pot fer a nivell quotidià: apagar el llum i els aparells elèctrics prescindibles de casa. Es tracta d'una campanya de l'Aliança pel Planeta que es produeix tot just el dia abans de la presentació de les conclusions d'un grup d'experts sobre canvi climàtic. Aquí Vilaweb n'informa i facilita els enllaços.
No sé noi. No em fa el pes que rondinis com rondines. No perquè no hi tinguis tots els drets del món, que els tens, ex-conseller. Sinó perquè jutges que aquests quatre anys de legislatura que encara han de venir seran magres per Esquerra, el teu partit -encara- mentre no et reagrupis. I clar, que ho digui un dels consellers més "sorollosos" del Dragon Khan-tripartit no deixa de resultar-me xocant. Vols dir que tot plegat no és la rebequeria d'algú que ha caigut del tren -injustament, si tu vols- i ara veu com ningú s'ha parat ni a pensar si tirava de la maneta del fre d'emergència? Xeic, que quan vas treure el manifest ja vas haver d'anar lluny de casa perquè el teu Puigcerdà no va acollir amb bons ulls els teus estirabots.
No ho entenc. Per més que hi dono tombs, no ho entenc. Potser com sóc de Reus i no tenim equip de futbol a primera divisió, queda fora de la meva capacitat intel·lectual. No ho sé.
España és morta. No, no ve d'ara. És morta de fa temps. Se'ls va morir a les mans d'inanició intel·lectual. España es va morir amb l'adéu de Filipines i la patada al cul de Cuba, al 1898, i des de llavors els espanyols han estat incapaços de trobar un projecte de futur, i només perviuen amb un projecte de passat, falsament gloriós i uniformitzador, però invàlid per admetre la diferència cultural, la diversitat nacional i la pluralitat política dels que avui encara –a desgrat– en som ciutadans.
Aquesta España es manté en l'imaginari col·lectiu de la generació que va sobreviure la guerra civil i la dictadura franquista. Es manté per a bé –alimentant ideologies intolerants, reaccionàries i devastadores per qualsevol democràcia– i per a mal –en la por que molts conserven en el seu fur intern a qualsevol forma d'exercir el dret democràtic a ser–. S'ha mantingut en aquesta transición que ha fet de l'oblit un art abstracte i del perdó una generositat selectiva.
M'enerva aquesta España hidalga -hija de algo- perquè a España has de portar gorra de plat si vols ser algo; la del a por ellos, que torna amb la cua entre les cames renegant dels que ahir venerava. M'importuna aquesta España que fabrica famosos que no han fet res per merèixer la fama; que té talante, que no vol dir tarannà sinó mentida. Em rebenta aquesta España dels saltamarges, del cotxe aparcat al voral de la carretera per arrencar quatre branques de taronger, del caçador dominical amb aires de militar fracassat –estanquera al braç inclosa–, l'España amb una autoestima tan alta que als seus fills els anomena Kevin, Jonathan, Richard, Jennifer o Vanessa. L'España que fa com el perro del hortelano: Ni és ni deixa ser. L'España invencible que tot ho perd.
Potser sí que existeixen ciutadans espanyols amb mentalitat oberta, personatges que entenen que la península mai podrà ser uniforme, perquè no ho estat mai –sinó ha estat a base de cop de bastó, i de vegades ni així– però no se'ls sent.
Mentre comptava furtivament els vots que guanyava o perdia en el seu moneder electoral, el govern espanyol -i el pocapena del seu president- ha oblidat completament les bases de qualsevol negociació: que cap de les dues parts pot tornar a casa amb les mans buides. La bomba és culpa d'ETA. Els morts són responsabilitat del govern espanyol.
Com al 1898, España envia els seus fills a morir per una causa de glòria fugaç i final dramàtic. Com al 1939, antes roja que rota. Com al 1975, todo atado y bien atado.
España és morta. I com tots els cadàvers que no han rebut sepultura, put. Put amb la fortor de la femta d'un malalt.
Fins avui m'eres indiferent. A partir d'ara et sóc hostil.
A tu, que fas avançaments impossibles tot just quan ha de començar la línia contínua.
