Sempre hi ha algú, a qualsevol lloc, que pretén intimidar-te per tal que accedeixis als seus desitjos:- A l'escola, el company que et vol prendre l'entrepà.
- A la cua del súper, quan intenten passar-te al davant deixant el carretó "aparcat" a la cua i cridant molt quan arriben i veuen que t'estan cobrant a tú.
- Al web, algú que pixa fora de test i t'amenaça amb no sé què d'una comissió.
- Al diari Avui, quan en Villatoro, n'Oliver, en Sintes i en Sostres , com oracles desil·luminats, vaticinen la fi del país i de tot allò que avui anomenem català.
I per desídia o fàstic, m'estalvio alguns exemples més.
Quan un xiquet prova de prendre'm l'entrepà al pati és perquè a casa no té ningú que s'aixequi de matí per fer-li, embolicar-li i deixar-li preparat aquest esmorzar. Vaja, que no té qui se l'estimi sense condicions i faci aquest petit esforç quotidià.
La gent que fa por han perdut el favor i l'estima de qui temps enrera era capaç de fer qualsevol cosa per veure'ls somriure.
Al final el sentiment que provoquen no és temor, és una altra cosa...
- A la cua del súper, quan intenten passar-te al davant deixant el carretó "aparcat" a la cua i cridant molt quan arriben i veuen que t'estan cobrant a tú.
- Al web, algú que pixa fora de test i t'amenaça amb no sé què d'una comissió.
- Al diari Avui, quan en Villatoro, n'Oliver, en Sintes i en Sostres , com oracles desil·luminats, vaticinen la fi del país i de tot allò que avui anomenem català.
I per desídia o fàstic, m'estalvio alguns exemples més.
Quan un xiquet prova de prendre'm l'entrepà al pati és perquè a casa no té ningú que s'aixequi de matí per fer-li, embolicar-li i deixar-li preparat aquest esmorzar. Vaja, que no té qui se l'estimi sense condicions i faci aquest petit esforç quotidià.
La gent que fa por han perdut el favor i l'estima de qui temps enrera era capaç de fer qualsevol cosa per veure'ls somriure.
Al final el sentiment que provoquen no és temor, és una altra cosa...
