España és morta. No, no ve d'ara. És morta de fa temps. Se'ls va morir a les mans d'inanició intel·lectual. España es va morir amb l'adéu de Filipines i la patada al cul de Cuba, al 1898, i des de llavors els espanyols han estat incapaços de trobar un projecte de futur, i només perviuen amb un projecte de passat, falsament gloriós i uniformitzador, però invàlid per admetre la diferència cultural, la diversitat nacional i la pluralitat política dels que avui encara –a desgrat– en som ciutadans.
Aquesta España es manté en l'imaginari col·lectiu de la generació que va sobreviure la guerra civil i la dictadura franquista. Es manté per a bé –alimentant ideologies intolerants, reaccionàries i devastadores per qualsevol democràcia– i per a mal –en la por que molts conserven en el seu fur intern a qualsevol forma d'exercir el dret democràtic a ser–. S'ha mantingut en aquesta transición que ha fet de l'oblit un art abstracte i del perdó una generositat selectiva.
M'enerva aquesta España hidalga -hija de algo- perquè a España has de portar gorra de plat si vols ser algo; la del a por ellos, que torna amb la cua entre les cames renegant dels que ahir venerava. M'importuna aquesta España que fabrica famosos que no han fet res per merèixer la fama; que té talante, que no vol dir tarannà sinó mentida. Em rebenta aquesta España dels saltamarges, del cotxe aparcat al voral de la carretera per arrencar quatre branques de taronger, del caçador dominical amb aires de militar fracassat –estanquera al braç inclosa–, l'España amb una autoestima tan alta que als seus fills els anomena Kevin, Jonathan, Richard, Jennifer o Vanessa. L'España que fa com el perro del hortelano: Ni és ni deixa ser. L'España invencible que tot ho perd.
Potser sí que existeixen ciutadans espanyols amb mentalitat oberta, personatges que entenen que la península mai podrà ser uniforme, perquè no ho estat mai –sinó ha estat a base de cop de bastó, i de vegades ni així– però no se'ls sent.
Mentre comptava furtivament els vots que guanyava o perdia en el seu moneder electoral, el govern espanyol -i el pocapena del seu president- ha oblidat completament les bases de qualsevol negociació: que cap de les dues parts pot tornar a casa amb les mans buides. La bomba és culpa d'ETA. Els morts són responsabilitat del govern espanyol.
Com al 1898, España envia els seus fills a morir per una causa de glòria fugaç i final dramàtic. Com al 1939, antes roja que rota. Com al 1975, todo atado y bien atado.
España és morta. I com tots els cadàvers que no han rebut sepultura, put. Put amb la fortor de la femta d'un malalt.
Fins avui m'eres indiferent. A partir d'ara et sóc hostil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada