Misión Eurovisión

Vista la gran capacitat d'Espanya per acceptar les crítiques sense considerar-les un ultratge, l'elevat nivell de tolerància cap a les opcions discrepans, les diferents cultures, la divergència i qualsevol postura que no s'adigui a l'interés de estado. Vaja, com que són una gent tan i tan oberta de mires, aquest és el millor conjunt que poden presentar a Eurovisió, està al seu nivell:

Història d'I

L'Imma és una xica rebel. En Joan se l'estima, però li agradaria que fos més submisa. Ara l'Imma s'ha passat de la ratlla: s'ha fet antisistema! En Joan -com a a conseller d'Interior- no ho pot permetre. L'Imma ja s'havia apuntat als antiglobalització, als de nuclears no, als de salvem l'ànec a la taronja, als sostenibles i fins i tot, als anti-antis. Però ara ha decidit castigar-la...

Cometa Carretero o el retorn del Jedi

No sé noi. No em fa el pes que rondinis com rondines. No perquè no hi tinguis tots els drets del món, que els tens, ex-conseller. Sinó perquè jutges que aquests quatre anys de legislatura que encara han de venir seran magres per Esquerra, el teu partit -encara- mentre no et reagrupis. I clar, que ho digui un dels consellers més "sorollosos" del Dragon Khan-tripartit no deixa de resultar-me xocant. Vols dir que tot plegat no és la rebequeria d'algú que ha caigut del tren -injustament, si tu vols- i ara veu com ningú s'ha parat ni a pensar si tirava de la maneta del fre d'emergència? Xeic, que quan vas treure el manifest ja vas haver d'anar lluny de casa perquè el teu Puigcerdà no va acollir amb bons ulls els teus estirabots.

Jo penso que ERC ha d'esdevenir un partit de govern en l'imaginari polític dels catalans i deixar de ser el partit de peluts estirabotaires que alguns encara perceben. I l'única forma de ser partit de govern és governar. Ep! I si d'aquí a quatre anys el balanç no et satisfà els dius el nom del porc i més.
Però ara, segueixo sense entendre el contingut del teu plantejament, el moment ni la forma. Si ha costat més de setanta anys redefinir el paper de Plutó al sistema solar, trobo precipitat classificar ERC com a satèl·lit quan només portem uns dos mesos de calendari astronòmic governamental. Potser, només potser, és que encara portes la cua encesa i la velocitat et fa veure les coses més grans del que són o més petites del que semblen.
Que la força t'acompanyi!

El Nàstic, patrimoni de la humanitat?

No ho entenc. Per més que hi dono tombs, no ho entenc. Potser com sóc de Reus i no tenim equip de futbol a primera divisió, queda fora de la meva capacitat intel·lectual. No ho sé.
Però potser és com aquell conte del vestit nou del rei, que no en portava i tothom assegurava que el veia.
Per mi, que el rei Nadal -megalòman en potència- ha perdut l'oremus i confon la ciutat que governa -per dir-ho d'alguna forma- amb ell mateix. Si jo fos tarragoní em faria un mal de panxa impressionant que els calés que pago en impost de circulació, de bens immobles i altres xuminades es dediquessin a pagar les nòmines de vint-i-pico xavalets que empaiten una esfera de cuiro unes hores a la setmana, mentre els busos municipals van com van, els carrers del casc antic i no tan antic estan com estan i Tarragona manté molt de provinciana i poc de capital. Que el fumbol està molt bé i tal, però que no tenen res més important en què fer el dispendi aquests de Tarragona?
El torero-Nadal ha confós el gimNàstic amb el magNètic, per això el club de futbol atreu els euros com si d'un forat negre es tractés i no torna cap benefici, ni que sigui en espècies..., o sí! (*)

(*) jo enderroco un estadi i faig pisets, tu me'ls vens i serem feliços i menjarem anissos

A la merda

España és morta. No, no ve d'ara. És morta de fa temps. Se'ls va morir a les mans d'inanició intel·lectual. España es va morir amb l'adéu de Filipines i la patada al cul de Cuba, al 1898, i des de llavors els espanyols han estat incapaços de trobar un projecte de futur, i només perviuen amb un projecte de passat, falsament gloriós i uniformitzador, però invàlid per admetre la diferència cultural, la diversitat nacional i la pluralitat política dels que avui encara –a desgrat– en som ciutadans.
Aquesta España es manté en l'imaginari col·lectiu de la generació que va sobreviure la guerra civil i la dictadura franquista. Es manté per a bé –alimentant ideologies intolerants, reaccionàries i devastadores per qualsevol democràcia– i per a mal –en la por que molts conserven en el seu fur intern a qualsevol forma d'exercir el dret democràtic a ser–. S'ha mantingut en aquesta transición que ha fet de l'oblit un art abstracte i del perdó una generositat selectiva.
M'enerva aquesta España hidalga -hija de algo- perquè a España has de portar gorra de plat si vols ser algo; la del a por ellos, que torna amb la cua entre les cames renegant dels que ahir venerava. M'importuna aquesta España que fabrica famosos que no han fet res per merèixer la fama; que té talante, que no vol dir tarannà sinó mentida. Em rebenta aquesta España dels saltamarges, del cotxe aparcat al voral de la carretera per arrencar quatre branques de taronger, del caçador dominical amb aires de militar fracassat –estanquera al braç inclosa–, l'España amb una autoestima tan alta que als seus fills els anomena Kevin, Jonathan, Richard, Jennifer o Vanessa. L'España que fa com el perro del hortelano: Ni és ni deixa ser. L'España invencible que tot ho perd.
Potser sí que existeixen ciutadans espanyols amb mentalitat oberta, personatges que entenen que la península mai podrà ser uniforme, perquè no ho estat mai –sinó ha estat a base de cop de bastó, i de vegades ni així– però no se'ls sent.
Mentre comptava furtivament els vots que guanyava o perdia en el seu moneder electoral, el govern espanyol -i el pocapena del seu president- ha oblidat completament les bases de qualsevol negociació: que cap de les dues parts pot tornar a casa amb les mans buides. La bomba és culpa d'ETA. Els morts són responsabilitat del govern espanyol.
Com al 1898, España envia els seus fills a morir per una causa de glòria fugaç i final dramàtic. Com al 1939, antes roja que rota. Com al 1975, todo atado y bien atado.
España és morta. I com tots els cadàvers que no han rebut sepultura, put. Put amb la fortor de la femta d'un malalt.
Fins avui m'eres indiferent. A partir d'ara et sóc hostil.

Panoràmica de la política catalana

Per saber com anirà la política nacional en els propers anys:

A tú, imbècil

A tu, que fas avançaments impossibles tot just quan ha de començar la línia contínua.
A tu, que et penses que el carril d'acceleració et dóna preferència d'entrada.
A tu, que fas les rotondes com si fossin corbes de Montmeló.
A tu, imbècil, que parles pel mòbil mentre condueixes amb mitja mà i un quart de cervell.
A tu, que t'has firat un 4x4 i el condueixes amb la prepotència de qui porta un carro blindat.
A tu, que t'estalvies la cua passant pel carril que no toca.
A tu, que has aparcat en doble fila i em fas fer una fila llarga i lenta per poder passar.
A tu, imbècil, que dius que controles, sempre controles...
A tu, que confons la marca del cotxe amb el coeficient intel·lectual.
A tu, que només penses en tu, en tu i en res més que en tu.
A tu, que circules pel tomb de ravals amb la finestra baixada lluïnt l'absència de personalitat que et caracteritza.
A tu, només a tu, et desitjo un any de 365 dies. Però si pel que sigui no els arribes a veure tots només et demano que, quan te la fotis, vagis sol al cotxe i no t'emportis ningú pel davant.
Apa, a reveure, ...o millor que no!