No sé si vull

Em dic que la política és l'art que hem desenvolupat els éssers humans per evitar matar-nos quan tenim discrepàncies. De fet, quan fracassa la política esclaten els conflictes armats -exemples me'n sobren- i quan volem recuperar la pau perduda apel·lem al diàleg polític.
Tocant de peus a terra emperò, guaito com tot déu escombra cap a casa seua. En un moment o altre les accions col·lectives "evolucionen" a individuals. És un procés curiós i interessant. Sobretot perquè alguns personatges s'han omplert la boca de proclames unitàries que conviden a seguir-los.
Per altra banda hi ha també la gent de bona fe. Els que encara conserven les idees -clares o no- i tenen un elevat concepte de la disciplina o, senzillament ja han fet el camí d'anada i estan de tornada. En mig de tot això hi ha els ciutadans susceptibles de ser un collateral damage, una víctima accidental d'interessos superiors. I val a dir, que la majoria de nosaltres formem aquest grup. Tampoc no cal dramatitzar, de vegades l'accident es presenta en forma d'estúpid/a al volant, de fracassat amb la ràdio a tot volum o imbècil amb càrrec que es gasta els fons públics en fer contents quatre amiguets.
M'hauré de tornar a llegir La República.