Adéu 006, hola 007

Com a Goldeneye -cinèfil que està un servidor- el 006 està més acabat que en Saddam Hussein, que me l'han enviat a l'altre barri per la via de la corbata d'espart massa ajustada. Per cert, una mesura que sobretot convida a la pau en un país on cada dia moren desenes de persones en una guerra civil encoberta. L'any Trevelyan se'n va també amb explosions mal portades i menys enteses, que donaran metxa (no, no és cap broma fàcil) a els brètols del PP però també molts d'una Espanya absurda, hidalga i ancorada en valors del XIX (em reservo un post per més endavant).

En 007 -com sempre- no ho té fàcil. Se les haurà de veure amb una llarga llista de rufians. Espero que se'n surti. En començo a estar tip de tants gamarussos. Per si de cas m'acomiadaré de l'Alec Trevelyan -ex 006- amb un bon Dry Martini, ben sacsejat, no barrejat.

Un acudit..., o no!

Primer dia de classe de Take Mishamoto als Estats Units. Després de presentar-lo a la resta de la classe, la mestra els diu:
- Començarem repassant una mica d’història americana: Qui va dir “Doneu-me la llibertat o doneu-me la mort”?
La classe queda en silenci i una mà aixecada, la d’en Take, té la resposta:
- Patrick Henry, 1775!
- Molt bé! Qui va dir “El govern del poble, pel poble i per al poble no ha de desaparèixer de la faç de la Terra”?
Un altre cop, la classe callada i la mà d’en Take:
- Abraham Lincoln, 1863!
La mestra, astorada, els diu:
- Nois, no us fa vergonya que en Take Mishamoto, acabat d’arribar del Japó, sàpiga més de la nostra història que vosaltres?
En aquell moment se sent algú, al fons de la classe, que diu:
- A la merda aquests maleïts japonesos!
La mestra, indignada, demana:
- Qui ha dit això?
En Take respon ràpidament:
- El General McAthur, 1942!
La classe queda muda i un dels alumnes, emprenyat, li crida a en Take:
- Xúpa-me-la!
En Take Mishamoto, quasi saltant de la cadira respon:
- Bill Clinton a Mònica Lewinsky, al despatx oval de la Casa Blanca, 1997!!
Llavors, el que fins aquell moment era l’alumne amb millors notes de la classe ja no pot més i crida:
- Jo era el primer fins que ha arribat aquest japonès de merda...
En Take no triga gens a respondre:
- Mario Vargas Llosa respecte Fujimori, eleccions peruanes de 1990!!
La classe entra en un estat d’histèria col·lectiva. La mestra es desmaia i els alumnes agafen en Take pel coll i l’apallissen fins que aquest perd el coneixement. Quan se n’adonen, un d’ells exclama:
- L’hem cagada. I ara com sortim d’aquest merder!!
En Take obre un ull i diu:
- José Luís Rodríguez Zapatero, estatut català, 30 de setembre de 2005...

Ara ve Nadal...

Quan arriben aquestes dates compulsives, apressades i opulentes sempre em ve al cap un personatge de ficció: l'agent Smith (Matrix, 1999; Matrix Reloaded, 2003; Matrix Revolutions, 2003). El personatge, interpretat per Hugo Weaving, esdevé no només un flagell per als pobres humans de Sió sinó també un bon maldecap per al propi sistema operatiu que regeix la matriu tecnològica.
L'agent Smith recupera la ufològica llegenda urbana dels homes de negre, convertint-se en una consciència invisible que traspassa l'espai i el temps, sabent-ho tot de nosaltres.
El que em fa relligar personatge i dates és un fragment de la primera pel·lícula, quan Morfeu és fet presoner i interrogat pel nostre amic, que li engalta: "Voldria compartir amb tu una revelació que he tingut en aquest temps. La vaig tenir quan mirava de classificar la vostra espècie. Em vaig adonar que, ben mirat, no sou mamífers. Tots els mamífers d'aquest planeta creen un equilibri lògic amb l'hàbitat natural que els envolta, però els humans no. Els humans us traslladeu a una zona i us multipliqueu. Us multipliqueu fins que tots els recursos s'han consumit i l'única manera de sobreviure és ocupant una zona nova. Hi ha un altre organisme en aquest planeta que segueix el mateix patró. Saps quin és? Un virus. Els humans sou una infecció. Sou el càncer d'aquest planeta. Sou una plaga, ...i nosaltres la cura."
Definitiu. Béstia, però definitiu. Ara bé, Nadal.

Fer por

Sempre hi ha algú, a qualsevol lloc, que pretén intimidar-te per tal que accedeixis als seus desitjos:

- A l'escola, el company que et vol prendre l'entrepà.
- A la cua del súper, quan intenten passar-te al davant deixant el carretó "aparcat" a la cua i cridant molt quan arriben i veuen que t'estan cobrant a tú.
- Al web, algú que pixa fora de test i t'amenaça amb no sé què d'una comissió.
- Al diari Avui, quan en Villatoro, n'Oliver, en Sintes i en Sostres , com oracles desil·luminats, vaticinen la fi del país i de tot allò que avui anomenem català.
I per desídia o fàstic, m'estalvio alguns exemples més.
Quan un xiquet prova de prendre'm l'entrepà al pati és perquè a casa no té ningú que s'aixequi de matí per fer-li, embolicar-li i deixar-li preparat aquest esmorzar. Vaja, que no té qui se l'estimi sense condicions i faci aquest petit esforç quotidià.
La gent que fa por han perdut el favor i l'estima de qui temps enrera era capaç de fer qualsevol cosa per veure'ls somriure.
Al final el sentiment que provoquen no és temor, és una altra cosa...

Polítiques d'habitatge

El darrer missatge de la factoria Madí és "convertir CiU en la casa comuna del catalanisme". Aquest noi no n'ha tingut prou en embarrancar el vaixell de Convergència -els d'Unió encara es posen les mans al cap- portant l'estratègia de campanya que ara, fugint endavant s'inventa una altra etiqueta per anar fent la viu-viu. I jo em pregunto: Com deu ser aquesta casa? Deu tenir una vitrina amb la colecció de barretines d'en Pujol? I un moble de cedés amb les obres més notables de la sardanística de tots els temps?

Penso que més aviat, el catalanisme el tenen desat en un apartament de trenta metres quadrats amb cuina-office (per allò dels negocis) i lavabo amb plat de dutxa d'aquells que sempre ho acaben inundant tot. O potser el tenen en un piset de l'Eixample on guarden l'amant/catalanisme per fotre un clau de tant en tant quan els pugen els fogots.
Per cert, a la seu de Convergència de Reus encara els sobren algunes capses amb el DVD electoral. Jo ja me n'he demanat sis per desar la saga d'Star Wars.

La casa que bull

La casa que bull,
que el Mas la vegi
i uns sabres de nit
que me la netegin.

Que hi dugui un Madí
lluent la papada:
”No estem gaire fins
que els nostres no manen”.

”No siguis talòs
que em pujat de dos”;
”i quan vingui en Pujol
què vols que li digui?”

Que al temps de CiU
ni la Moreneta
ens salva del circ
del totxo del Sostres.

Oint els d’Unió
i el marquès del cava;
amb mala maror
i crits de venjança.

Que es guaiti ciu-tat!
des de la sinistra,
i es sentin els clams
de guerra i de pesta:
per ser-hi tot prest
si arriba una testa.

(Joan Salvat-Papasseit, Versió lliure d'El Nen de Portici)

Amb la roba interior per fora

Són els únics que han pujat en escons -Ciutadans a banda- i me'ls castiguen a portar Interior. És el preu que han de pagar per no haver-se despentinat ni amb l'estatut, ni amb el 3 %, ni tan sols amb l'helicòpter d'en Milà. Diuen que en una reunió hi havia en Maragall, en Bargalló, na Manuela i en Saura. El president Maragall va demanar l'opinió sobre un determinat problema als assistents. La Manuela de Madre es va pronunciar. En acabar el president va demanar l'opinió del conseller Saura i aquest va contestar: "I els d'Esquerra que pensen?". Així, en Bargalló es va pronunciar. Quan aquest va haver acabat, en Saura diu: "No, no. Nosaltres pensem com els socialistes".
En Montilla deu haver pensat que des de la conselleria d'Interior aniran purgant aquesta pujada gratuïta. Us imagineu què faran davant una onada d'incendis, una nevada o unes inundacions, situacions d'emergència que depenen de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge? I una mani per la "puta casa"? O d'okupes? O contra la prostitució al barri? O...? O... ?
Només hi ha un home capaç de ser a tot arreu en un temps rècord... És un avió? És un ocell? És...

Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci

15 DE NOVEMBRE. DIA DE L'ESCRIPTOR EMPRESONAT

De 11:00 a 12:30

Palau de la Virreina (La Rambla)

Lectura continuada de textos de l'Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes del nostre país. La periodista Elisenda Roca llegirà un manifest de condemna de l'assassinat.

19:00 h

Sala d'actes del Col·legi de periodistes de Catalunya

(Rambla Catalunya 10, pral., Barcelona)

Acte en record d'Anna Politkóvskaia

Hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles), Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).

...i me'n porto 2

La realitat té moltes cares, tantes com ulls se la miren. Les matemàtiques no tenen matisos, són:

CiU	-95.914 vots
PSC-CpC	-241.687 vots
ERC	-130.257 vots
PP	-80.020 vots
		-547.878 vots
ICV-EUiA	+40.311 vots
Ciutadans	+89.567 vots
Altres	+95.586 vots
Blancs	+29.813 vots
Nuls	+4.531 vots
		+259.808 vots
Diferencial		-288.070 vots
Cens 2006	5.212.453 elec.
Cens 2003	5.307.837 elec.
Diferencial		-95.384 elec

259.808 persones van canviar la seva papereta i 192.686 persones es van quedar a casa respecte les eleccions del 2003.

A partir d’aquí i segons el nombre de vots, els pactes post-electorals que portaran a l’elecció del 128è president de la Generalitat de Catalunya tenen la següent representativitat:

CiU+PSC	1.718.278 vots	85 diputats
PSC+ERC+ICV	1.485.308 vots	70 diputats
CiU+ERC	1.342.578 vots	69 diputats
CiU+PP	1.241.990 vots	62 diputats

El govern d’Entesa (PSC+ERC+ICV) representa 142.730 votants més que el front nacionalista (sic) (CiU+ERC) i 232.970 votants menys que la sociovergència.

Aquest és un post purament matemàtic. Deixo per un altre dia la química de les emocions i el metabolisme de les conclusions, quan l’energia tèrmica de tots plegats hagi minvat.

Cinquanta tres amb trenta quatre

És el que ha cobrat avui un president o vocal de mesa electoral per onze hores de feina. En forma de taló barrat, que implica una comissió bancària de 3'80 € en cas de no tenir compte en la entitat financera que l'ha editat. Fet i fomut els surt a menys de 5 € l'hora. La xiqueta que ens fa l'escala guanya més.

A l'altre cantó de la mesa electoral, la representant de l'administració ha ingressat vora cent cinquanta euros per les mateixes hores, que no per la mateixa feina. Demagògia o pura realitat? El que perceben els tres ciutadans és que la política no va a favor d'ells, només va a favor d'alguns espavilats que estan al lloc oportú en el moment adequat. Festa de la democràcia o... Fes-te fotre per la democràcia?

Dedicat a la Cori, l'Irene i el Xavi

Present i futur?

Quan hom arrisca el prestigi d'una entitat esportiva -amb clares connotacions identitàries- com el FC Barcelona, entrant en campanya política és que també hi té a guanyar.
En Joan Laporta està fent la seva cursa particular per succeir un Artur Mas, producte de la factoria convergent, que porta gairebé vint anys en política (el 1987 començava de regidor a Barcelona) i onze de diputat al Parlament de Catalunya, que ja ha estat conseller d'economia i conseller en cap. Mas s'ho juga tot a cara o creu en aquesta campanya i després del sotrac que representaria no ser el proper President de la Generalitat, a CiU començarien a esmolar ganivets. Hi ha abraçades que maten.

Billar espanyol

Si Mas no pactarà amb el PP.
Si Montilla no pactarà amb el PP.
Si Montilla no pactarà amb Mas.
Si Mas no pactarà amb Montilla.
Si Montilla ni Mas volen ERC...
...No serà que la tan esperada sociovergència significa que Convergència vol governar en minoria amb suports puntuals del PSC-PSOE?
Així matem dos pàjarus d'un tiru:

1. ZP es desfà d'un personatge ambiciós amb pocs recursos polítics i personals.
2. Es treu de sobre una ERC incòmoda i inexplicable a Espanya alhora que la col·loca a l'oposició en el parlament autonòmic i,
3. Fot de president d'aquest mateix govern a un prepotent que ja li ha retut fidelitat i vassallatge i que no li plantejarà cap maldecap autonomista.

Carambola a tres bandes, xec!

Bollywood?

Quan hom fot aquest desplegament de mitjans i de recursos econòmics és que s'hi juga molt i per tant, hi té molt a perdre. Llàstima que s'hagi acabat el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. Encara haguessin arreplegat alguna cosa. En Madí ja prepara la segona part...

Seixanta-sis anys i un dia

Estic segur que, com la resta de persones, devies cometre errors. No tens una biografia immaculada, com tothom. Però si avui encara no han anulat el judici sumaríssim que et va condemnar a la pena de mort per "traición" i "ser presidente de la Generalidad de Catalunya en el mes de julio de 1936, mes en el que iniciado el Alzamiento Nacional Companys se opuso a él con todas sus fuerzas y puso en pleno juego sus perversas actividades contra el Ejército, contra el Movimiento y contra España", és per la senzilla raó que si poguessin, et tornarien a afusellar.

ADN polític: seqüenciació

Treure a l'arena del circ de campanya la filiació fònica d'un candidat és, si més no, portar a un terreny perillós i altament propens a la demagògia un tema que amb més o menys fortuna no es viu al carrer. La gent parlem i prou. Alguns no baixem del burro i d'altres sempre el duen de la mà per allò de l'educació -cosmopolitisme em sembla que en diuen ara- mal entesa. Altres ya están bien así. En qualsevol cas els senyors Mas i Montilla (M&M's, a partir d'ara) cometen una greu irresponsabilitat política donant aire a unes brases que altres partits -més a la dreta que ells- ja s'han encarregat de mantenir vives aquests darrers anys. De fet, aquests dies en Vidal-Quadras i en Boadella han acabat les reserves de confeti i serpentines per celebrar-ho. Amb tot, res és gratuït ni fruit de l'atzar. Quan els M&M's es foten els plats pel cap en un assumpte tan visceral i poc donat a la racionalitat com aquest és perquè tant en Madí com en Zaragoza ja han constatat que a nivell programàtic PSC i CiU -els dos partits que han lacrat l'Estatut de la comunitat autònoma de Catalunya (*)- no poden oferir diferències. I a nivell de candidats el carisma i lideratge no consten en els gens dels M&M's. No els queda res més que cridar a somatent ben embolicats amb la bandera de torn, amb el risc de provocar una fractura allà on s'ha construït convivència, comprensió i respecte. Peti qui peti.
Tot sigui per la presidència d'un òrgan gestor, oi parella?

(*) No deixa de ser digne d'estudi que a les Illes Balears i al País Valencià, el PSOE s'hagi entès amb el PP, mentre que a Catalunya ho ha fet amb CiU. O CiU és un clon del PP al Principat?

Que s'hi posin fulles (d'ortiga)

Una Nació, una Selecció La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes us presenta la nova campanya publicitària de captació de col·laboradors. Aquesta campanya és la continuació de la iniciada l’any passat sota el lema “una Nació, una selecció”. Aquest any la campanya s’ha avançat en el calendari, ja que s’ha volgut que coincidís amb la promoció del partit de futbol entre les seleccions de Catalunya i Euskadi el proper diumenge dia 8 d’octubre, a les 18.30h. al Camp Nou. L’espot televisiu, en concret, té de fons un partit de futbol en el que es veuen 8 nens i nenes jugant. Un nen que porta la samarreta de la selecció catalana s’acosta al grup i demana per entrar a jugar al terreny de joc. Però un d’ells, amb samarreta de color vermell li nega la participació. Tots es pregunten què passarà. El nen protagonista es treu la samarreta i entra al terreny de joc. Es un acte pensat i meditat: “la nació es porta al cor”. Altres nens amb admiració per aquest gest, també es treuen la samarreta en una mostra de solidaritat. Tot seguit es pot veure com el partit de futbol es converteix en un matx entre els nens i nenes amb samarreta i els que no la porten. La imatge final és la del nen amb la SAMARRETA. El missatge és clar: amb voluntat i amb la col·laboració de tots, els esportistes catalans podran, tard o d’hora, portar-la i representar el seu país. La Plataforma vol que aquest sigui un missatge en positiu, sense ànim de provocar sinó de constatar la realitat actual: que la voluntat d’uns quants nega la voluntat d’uns altres. Les persones que tinguin interès en fer-se col·laboradors poden trucar al 902 012 006 o bé a través de la pàgina web www.seleccions.cat.

My tailor is rich...

... and my mother is in the kitchen. (On the Desk, LP Por Biafra, Toreros muertos, Ariola, 1987)
Res és gratuït. Ni l'estupidesa d'un expresident de govern, encara que sigui d'Espanya. Aquest sí que és un terrorista. Cagunlou!

Rubianes somos todos

Tinc gravat a la memòria un moment d'una representació d'en Pepe Rubianes. L'actor, després d'iniciar el seu monòleg posant en dubte els criteris que el Departament de Cultura tenia a l'hora d'atorgar subvencions al teatre es va enganxar aparentment en una paraula en castellà -"pizca" em sembla- i en va demanar la traducció al públic. Ningú li va saber respondre que la paraula en català en el context que ell demanava era bri, bé per vergonya, bé per desconeixement. Evidentment, el que perseguia l'actor era posar en evidència una forma d'entendre la cultura en aquest país.

Més enllà del tema de les subvencions, aquell instant m'ha fet entendre que un dels papers de la cultura és precisament cultivar el pensament, la criticitat envers allò que succeeix al nostre entorn, fer crèixer la nostra capacitat d'anàlisi personal i elaboració d'opinió. I en això en Pepe és un mestre. Potser també per això l'han volgut vetar al Teatro Español.

En Rubianes no és un catalanista. Potser haurem d'imaginar una forma de fer país que pugui incloure personatges com ell.

Per cert, ací teniu les declaracions que va fer al programa d'Albert Om.

Sota els porxos de cal Navàs

Ahir al vespre. Assegut sota els porxos de cal Navàs. No devia tenir més de 14 anys. Negre com la xocolata. La seva mirada deia molt. Venia cedés i devedés pirates, però ell no feia pinta de corsari de les mars. Tot i que potser sí que en sap moltes coses del mar, massa i tot. Nostrosenyor -vaig pensar- ens va donar escrot perquè no ens caiguessin cames avall.
Voldria defugir el dramatisme i la llàgrima fàcil i oportunista de la història. Només tinc preguntes:
1. Si jo puc fer un senzill seguiment de la costa mauritana amb el meu Google Maps (amb dades completament desfasades!), trobar-m'hi un caiuco fent-se a la mar allunyat uns centenars de metres del nucli urbà més proper, o un poblat de pescadors, o obtenir una foto del port de Los Cristianos a Tenerife (foto), amb el seu cementiri d'embarcacions diverses i el seu hospital de campanya, què no pot fer un ministeri, un servei d'intel·ligència o un cos militar? No em crec que les més de 20.000 persones que s'han jugat la vida per poder arribar a les Illes Canàries -sense dades dels que no ho han aconseguit- ho hagin fet amb el desconeixement de l'estat espanyol.
2. Què té Espanya que el seu PIB (producte interior brut) creix més que la mitjana de la zona euro? Fins a quin punt s'està basant la feina en determinats sectors com l'agricultura i la ramaderia en mà d'obra "sense papers" i per tant, sense accés a determinats drets elementals?
No m'agrada la desinformació, ni les mentides interessades. Estic convençut que l'entrada de contingents de persones d'altres països és un benefici no només econòmic, si no també social, cultural i una oportunitat nacional clara.
Però la De la Vega, en Solbes i en Rubalcaba ens volen fer combregar amb rodes de molí i aquest tema put a interès d'estat.

PD: Per cert, què hi fot aquest aeroport al mig del no res? Ai, senyor!

No sé si vull

Em dic que la política és l'art que hem desenvolupat els éssers humans per evitar matar-nos quan tenim discrepàncies. De fet, quan fracassa la política esclaten els conflictes armats -exemples me'n sobren- i quan volem recuperar la pau perduda apel·lem al diàleg polític.
Tocant de peus a terra emperò, guaito com tot déu escombra cap a casa seua. En un moment o altre les accions col·lectives "evolucionen" a individuals. És un procés curiós i interessant. Sobretot perquè alguns personatges s'han omplert la boca de proclames unitàries que conviden a seguir-los.
Per altra banda hi ha també la gent de bona fe. Els que encara conserven les idees -clares o no- i tenen un elevat concepte de la disciplina o, senzillament ja han fet el camí d'anada i estan de tornada. En mig de tot això hi ha els ciutadans susceptibles de ser un collateral damage, una víctima accidental d'interessos superiors. I val a dir, que la majoria de nosaltres formem aquest grup. Tampoc no cal dramatitzar, de vegades l'accident es presenta en forma d'estúpid/a al volant, de fracassat amb la ràdio a tot volum o imbècil amb càrrec que es gasta els fons públics en fer contents quatre amiguets.
M'hauré de tornar a llegir La República.