En ruta

Com si fos la foto de la seva primera comunió, s'hi posa tot anunciant que "Per Reus", vostè i els seus, "fem feina". Amb el seu somriure girat -perquè vostè somriu cap avall, Sr. Cortadelles- ens presenta una guia turística de la nostra ciutat amb "12 rutes imprescindibles per conèixer d'on venim i cap a on avançarà el futur de la nostra ciutat". I no sé què deu significar el seu somriure però encara entenc menys que ens vulgui redescobrir la nostra ciutat de cada dia com si se l'haguessin inventat vostès. Que ens vol vendre duros a quatre pessetes? Miri que això ja està molt suat, i a Tarragona, fa una pila d'anys, uns senyors de Reus no se'n van sortir.

I no li nego que els hi ha quedat molt "xul·la" la guia, que per poc no s'hi posen i més val quedar bé, però m'hi han posat més pa que formatge. I no els hi sé trobar concrecions, però sí molta estratègia, molta intenció i molta, molta innovació. Que em recorden aquells altres que també volen "Estrenar un nou Reus".

No sé si ha hagut d'anar a cuita-corrents a inventar-se un candidat, Sr. Cortadelles, o es que amb aquest vernís d'esnobisme que passegen alguns dels seus companys d'Esquerra, han confós el fer feina amb treballar.

La Senyora Alegret s'escora

Diu el vostre lema que esteu centrats. Potser perquè us ensumeu ser en el punt de mira d'alguns candidats la nit de diumenge. Uns perquè us necessitaran, i altres perquè us trucaran amb una pinsa al nas. Però faltats de vots, us demanaran sisplau els vostres.

Us proclameu totalment "Centrats en tu/Centrados en ti", mentre la història que arrossegueu és descentrada: en el país, en les seves institucions, en la seva cultura,... en les seves persones!

Però potser ho interpretem malament. En aquesta campanya heu posat al mig del debat aquells que un dia vau deixar entrar al país a empentes i rodolons, amagats en camions, deixant la vida al mar, per poder tenir mà d'obra amb què bastir un souflé immobiliari que us va anar molt bé. I que ara també us serveixen per carregar-los les culpes -negres, que les culpes sempre són negres i ningú les vol- de les misèries que arrosseguem. No esteu centrats en mi, esteu centrats en ells. El vostre cartell no és propaganda, candidata Alegret. El vostre cartell és un avís!

"Dime de qué presumes...", Pellicer

Al Carles Pellicer el tinc molt vist. De fet, que recordi, dels pocs llocs on no me l'he trobat fent-se promoció hi ha les capses de cereals i els cromos de la lliga de futbol. Per tant, no vaig badar gaire amb els seus cartells. La mateixa foto, amb el mateix posat i la mateixa indumentària. Hi havia alguna cosa que no m'acabava de rutllar però -em vaig dir- "tampoc hi perdrem el temps, oi?".

Ara, el company Josep Baiges descobreix un cas flagrant de costumització de fotografies als cartells de CiU. Però tampoc era això el que havia detectat amb subtilesa. Fins que finalment me n'he adonat: a banda del verd botella de Vichy que no acaba de fer joc amb cap dels colors corporatius de CiU, el cartell electoral del candidat Pellicer em crida l'atenció per l'eslògan: "Temps de canvi, temps de CiU, temps de Reus".

La reiteració és tot un clam a Cronos. Tic-tac, tic-tac,... Una exclamació al "ja ens toca". Tic-tac, tic-tac,... I en la repetició trobe la justificació. Per un cantó, el temps del candidat Pellicer s'acaba amb aquestes eleccions, com s'acabava el temps dels elfs a la Terra Mitjana. Tic-tac, tic-tac, tic-tac,.... I com ells, si no assoleix l'alcaldia, el Carles haurà d'emprendre el camí de l'exili. Per l'altre, CiU no ha tingut mai una pilota de partit tant ben cuinada com aquesta tot i que, perturbacions com l'Ara Reus del Cervera podrien esguerrar-los una victòria que, de no consumar-se amb l'alcaldia de la ciutat, podria abocar-los a un debat successori que ningú pot assegurar tranquil. Tic-tac, tic-tac, tic-tac,...
Potser temps, el que es diu temps, és el que no té... Oi, candidat Pellicer?

La llista de la compra d'en Pérez

FOTO: Reusdirecte.cat

Pujo en bicicleta pel passeig Mata amb la intenció d'enfilar el pont de la via i tirar amunt per la vorera de la carretera de Castellvell i me'l trobe. A dojo! Un parell de filaes d'alcaldes Pérez allà penjats -no ell, els vinils que el promocionen pel 22M-, però la imatge que queda a les meues retines és l'eslògan: “Pensar en Reus”. Però repetit gairebé ad eternum. O com a mínim cap a l'eternitat del punt de fuga de la pròpia carretera. “Pensar en Reus, Pensar en Reus, Pensar en Reus...”.

A mi que em ve al cap quan la mare m'enviava a la bodega a comprar algun descuit d'última hora i jo me n'anava pels carrers estrets del centre -abans que la zona zero del Pallol els substituís- tot repetint-me mentalment la llista de vitualles que havia de dur a casa si o si.

I així, aquell cartellam em retorna la imatge del propi Pérez repetint-se la llista de deures, “Pensar en Reus, Pensar en Reus, Pensar en Reus...”, admetent que aquests darrers anys potser no ha fet tant com calia. I ara s'ho recorda, dia si, dia també, mentre ens envia un díptic on amplia la llista d'oblits: Construir Reus, Millorar Reus, Servir Reus, Viure Reus, Projectar Reus... No en tindrem prou amb un cistell, Pérez. “Pensar en Reus, Pensar en Reus, Pensar en Reus...”. Haurem de menester un carretó d'aquells de cal Gerplex que es pleguen i tot, però que hi cap el que no té nom.

Em pregunto on tenia el cap, tots aquests anys, alcalde? Què me l'hi ha distret els pensaments? Els bancs convergents? La butaca pollosa de l'Elvis reusenc? O la del seu costat dret mateix?
Un consell: si torna a ser alcalde, cues de pansa, candidat Pérez!

Rics, rucs i altres bèsties

"Ningú s'ha fet mai ric treballant", deia ma mare. Sempre hi pense quan algú em debat si una peça monetària ha d'acabar al seu calaix o no. Sovint, per no barallar-me per quatre xavos acabe cedint i atorgant la propietat de la moneda per estalviar temps -que no diners- i acabar passant cap a coses molt més interessants que xerrar amb un cretí gasiu. El cas és que al final, quan la meua economia continua sent de supervivència i els meus dovers només servixen per pagar deutes mes rera mes, em pregunte si a cop de cedir n'hi ha que sempre ens en falten i d'altres que sempre els en sobren. La generositat no t'enriqueix mai la butxaca. Encara que algú amb resquicis de fe, dirà que la generositat enriqueix l'esperit. Però el banc té el meu nif, no el del meu esperit.

Porno

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Fas veure que no em veus

Com esport ciutadà?

Com a mesura d'higiene moral?

Com a estalvi en la teua impecable i correcta conducta social?

Com a mostra indignada de greuges desconeguts?

Com a proclama pública de rebuig personal?

Com a publicitat de deutes mai contrets?

Com a indicació d'indiferència veinal?
Com a exposició d'ofensa?
Com a exhibició impúdica de la teua categoria personal?

O com a mostra del valor afegit de la teua persona?

Fàstic

Tip i fart d'aquest vernís de mediocritat que ho impregna tot, he anat descurant aquest blog que havia convertit en les cròniques d'un poca-roba. És a dir, jo mateix. M'agrada la parauleta en qüestió: poca-roba. És un adjectiu que hom atribuïa -i continua- a aquells individus de classe baixa treballadora amb pocs recursos econòmics. El DIEC els defineix simplement com a pobres, però l'ideari petit burgès reusenc de l'època dictatorial els assignava una classe inferior. Avui, aquest etiquetatge continua vigent de forma mal dissimulada. Els pares encara fan les indagacions pertinents per esbrinar, determinar i jutjar la conveniència d'aquell pretendent que els atabala la filla. Ja ho he dit: Reus és un poble amb ínfules de ciutat. Governat, manat i controlat per una minoria d'una qualitat humana ridícula, amb una moral precària i uns atributs que els sobrepassen. Au, que he tornat, tu.

Paraula de Déu?

Tampoc descobrirem ara quina és la vostra filiació política, que no ètica ni moral. El vostre paper durant la dictadura va ser clar i contundent. Ara ens amenaceu de no callar. Com si fos res de nou. Només calleu quan us interessa. I xerreu, pels descosits porprats, quan us ve de gust. No sorpreneu ni sou novetat mediàtica. Clar! Com heu de permetre les unions homosexuals si amb l'excusa del vostre pretès celibat us heu fet petar tots els forats del món? Us engegaria arguments racionals -dret a la vida, l'amor entre persones,...- per tombar les vostres indicacions al vot però em rebatrieu amb la doctrina, que no obeeix raó, que vau perdre l'endemà mateix que el clavessin a la creu. Amb el vostre comunicat comenceu la vostra campanya elctoral particular com cada quatre anys. Ja ho deia: res de nou. Només que comenceu a cansar. I em ve un cert enyor d'aquells primers anys de cristianisme on el martiri era el final més ràpid per acostar-vos al vostre déu. No hi heu pensat en tornar a recuperar velles tradicions? Au, homes, animeu-vos.

Quan algú ho diu millor...

...no cal afegir res més. Siau, Boadella.

"Tu vales mucho"

Ja, ja, ja...! Quina gràcia, alcalde! I que bé que es veu des d'aquí dalt la cercavila petita! Ep, i del glamour del balcó de la Casa de la Vila què n'hem de dir?
Res home, res. Que segur que la gent de plaça ja es deu estar preguntant qui és aquell que xerra amb l'alcalde, el nou valor de la política reusenca, la promesa blanca, l'artista revelació... I és que has començat amb bon peu... Ho saps. Com deia l'Almodóvar: "Nena, tu vales mucho"

La rua dels tramposos

Puto cotxet per fracassats. Sempre et trobo quan més nosa fots. No et cal carnet. A mi sí. Carnet per punts, com els cupons de La Sirena per firar-te un Tupperware. Diuen els venedors que així tothom pot tenir llibertat de moviments, que la mobilitat és per tot déu. Però el que no diuen és que la vostra llibertat és la nostra immobilitat, és l'amenaça d'un gir no indicat, d'un canvi de carril “patillero”, d'un aparcament que semblava lliure fins que t'hi trobes aquella cagarada. Que vols que et digui? En aquest coi d'espanyes, feta la llei, feta la trampa. I llavors et trobes tota mena d'artilugis circulant pels carrers: aixams, quads -per a homes amb dèficit de testosterona- motoretes i patinets elèctrics, i sempre, que no falti, algun immigrant que encara es pensa que condueix pels carrers del seu poble sense asfaltar. És la rua dels tramposos.

Llibertat a la Llibertat

Ens fem ressó de la campanya de Carles Borja per donar suport als concerts i actes nocturns que es fan a la plaça Llibertat en comptades ocasions. Potser aquests concerts no són d'"alto standing", ni estan en consonança amb els 5000 €/m2 que es paga a la zona per algun pis d'aquells, ni amb les piscines per a tres mesos l'any, però els espais ciutadans són públics i públic vol dir per tothom.

Autoflagelació

A hores d’ara, aquest país meu -petit, com diu la cançó- no pot engolir més porqueria. Però sorprenentment continua engreixant la lletania de greuges com si fos un ànec per fer paté. D’aquesta forma podrem sortir al carrer tants cops com faci falta, cassoles en mà, serem centenars o milers, dotze segons delegació de govern i quatre segons la guàrdia urbana. I acabarem sense revolta, posant la tarja a la ranura per tornar a fer pujar la barrera, ai!; pujant al tren que no ens farà arribar quan volíem, ai, ai!; encenent espelmes quan cauen dues dotzenes de llamps, ai, ai, ai! Entomant. Perquè, adotzenats com estem, ja no aixequem la veu, que no serveix de res. I la revolta..., la revolta només reporta nyenyos i empentes, que no estem disposats a rebre.
Mentrestant, la política classe es baralla davant dels castellans que, cofois riuen sense pudor. Ha estat fàcil, tant fàcil. No era la sobirania, estúpid. Era la foto. La foto per la campanya. La campanya per la cadira. La cadira per la mamella. La mamella per la mamella. Pobrets catalanets.
I la revolta? Ai, la revolta...

Dependents

Recorde un article -L'electra, es deia- de l'imprescindible Josep Mª Espinàs. Exposava la progressiva aparició del subministrament elèctric i com, poc a poc, ens n'havíem fet dependents. Hui, la llum és una necessitat bàsica de qualsevol habitatge, juntament amb l'aigua, el gas i fins i tot, el telèfon. És fàcil fer una llista de greuges que, com a país hem patit, patim i patirem i que ens condicionen ja no el desenvolupament o el creixement o qualsevol paraulota que vingui a significar progrés, sinó el nostre dia a dia: els embussos de trànsit que ens resten hores de feina i de família, els trens que no arriben quan s'espera, els talls de llum que -com el de Barcelona- patim a comarques quan cauen quatre llamps... Ep, i no parlem ja de política que ens enredarem. Però algun dia se'ns sobreixirà la paciència..., espere.

Comencem bé

Res. Que pensant per on començava el retorn blocaire, m'ho han posat fàcil. Així doncs, també reproduixo la portada d'El Jueves segrestat pel jutge -?- Del Olmo. Per cert, acabe de descobrir que la web de la revista no rutlla. Si no torno és que també m'han segrestat...

M'agafe vacances

Ja sé que em deixe els resultats electorals, els pactes municipals i les ganivetades per l'esquena postelectorals. Però s'ha de tenir el cap fred. Així que fins el proper 15 de juliol no tornaré a publicar cap post. Massa coses al cap i el cap tant lluny del cos...

PD: La Núria ja és a casa...

Fer angúnia

En Puig d'en Cama publica avui la carta que en Bruno Salter va llegir ahir en roda de premsa. Em consta que el que hi diu és cert. També he pogut saber que al guàrdia urbano al que se li va disparar l'arma, li van trobar la beina de la bala a la cartuxera. Fet i fomut, com deia el Toni Fullat al seu bloc, paguen justos per pecadors. No m'alleuja aquesta explicació, però em sembla que és la que descriu la realitat de forma més ajustada. I no em conforta perquè si la pistola es va disparar mentre era enfundada, vol dir que abans estava a les mans de l'agent (sil·logisme fàcil, oi?). I em venen al cap dues qüestions: Quin protocol d'actuació té la Guàrdia urbana que els permet treure l'arma davant tres presumptes alteradors de l'ordre desarmats? Qui dóna aquestes directrius a la policia local de Reus?

I el que realment em fastigueja és l'actitud del regidor de Via pública i de la Guàrdia urbana, però sobretot de l'alcalde. L'actuació del qual ha estat -mantenint la tònica- prepotent, ademocràtica, ajudicial -la presumpció d'innocència és un dret inalienable vàlid per l'agent i pel detingut-, però sobretot pocavergonya. L'alcalde s'apunta al discurs atemoridor al que ens tenen avesats els dirigents polítics reaccionaris que han vist la llum aquesta darrera dècada -Bush, Aznar, Acebes, Sarkozy, Wolfovitz, Rumsfield, etc.-. Discurs que difon la retallada de la llibertat de l'individu en pro de la llibertat col·lectiva, però que amaga símptomes d'autocràcia i control d'opinió.

"serem sols un país lliure
si som lliures tu i jo..."

Jo hi sóc si tu vols ser-hi. Lluís Llach
TEMPS DE REVOLTES, 2000

Fer riure

Aquesta tarda m'han donat un full de paper amb un breu extracte d'un presumpte comunicat que m'insta a assistir demà a la concentració pacífica que es fa pel cas del noi a qui la Guàrdia Urbana va disparar diumenge a la nit. En Puig d'en Cama se'n fa ressó en el seu bloc. No m'agrada llegir el nom de la meva ciutat a les notícies per fets com aquest. No conec el noi ferit de bala i detingut. Tampoc conec el guàrdia urbano que l'ha ferit, que també és una persona, amb la seva vida privada i tot això que fan les persones de veritat. Per tant, m'estalvio intencionadament els judicis prematurs.

Em sobta de tot plegat l'actitud de la Coordinadora Reusenca Independent -CORI- que en la seva plana web publica el mateix comunicat que Vilaweb atribueix a "amics i familiars" com si fos propi. Tampoc aquí m'atreveixo a fer judicis precipitats. Només que no em casa l'actitud de fer mofa de segons què i després intentar fer propostes reals o que entrin en el camp de realitzables. Vaja, el que s'entén per propostes polítiques. Ep! Que si en volen fer, que en facin. Que tothom es lliure de fer el que li dongui la gana però que després no ens venguin la moto de l'alternativisme juantxi. I vagi per endavant que la meua simpatia pel Sr. Ortiz és nul·la. La seua actitud envers el tema de Barraques de Festa Major o la seua manca de gust estètic en via pública em repugnen sobiranament (vegi's els lligacavalls del carrer Llovera, el minigolf de l'avinguda Sant Jordi o les rotondes Feng-shui de l'avinguda de Marià Fortuny). La imatge que en tinc s'assembla més a la foto -trucada?- que publica el Sr. Martínez al seu bloc.

Posats a fer hagués trobat més coherent que, davant d'aquests fets, la CORI proposés que la Guàrdia Urbana de Reus portés pistoles d'aigua.
S'ha de ser prou espavilat i moderadament intel·ligent per fer mofa del que hom pensa que pot millorar en la seua ciutat sense caure en el parany de la demagògia, que en època de campanya se'n diu electoralisme.

Populus

Existeixen algunes ètnies africanes i aborígens australianes que no tenen un sistema numèric gaire desenvolupat. Algunes no tenen cap número tret de la unitat. Altres saben l'ú, el dos i el tres i a partir d'aquí, molts...
Són igual de simples els argumentaris polítics de baixa reflexió que comencen dient: "Molta gent diu que...", o "Moltes persones se'ns queixen de...". Sempre em queden les ganes de preguntar a quanta gent es refereixen. Són deu? Vint? Cinquanta persones les que s'han adreçat al conferenciant per notificar-li la seva disconformitat o malestar? En aquest tipus d'afirmacions gratuïtes queda palesa la manca de recursos polítics que acompanya una part -no m'atreveixo a quantificar- de les propostes que sorgeixen en els debats de campanya electoral. L'altre dia, a l'arxiu, aquest nen en va escoltar unes quantes de la boca del Sr. López Mallol i del Sr. Pellicer. I perles com: “Sí, té raó. S'ha de fer alguna cosa...”. Però quina? -Em pregunto-. Perquè als debats s'hi va cagat i pixat de casa i així ens estalviem l'escatologia oral de propostes buides i alegres que l'únic que acaben demostrant és l'escassetat ideològica i de vegades, personal. Aquest estil oratori ja el van posar en pràctica l'amic Piqué i el clon Mas durant la propasada campanya nacional on s'omplien la boca amb afirmacions del tipus: “el que de debó preocupa al poble de Catalunya” o “el que vol Catalunya”. Doncs ja ho teniu, el poble vol, el poble vota. I vosaltres no aconseguiu sumar prou vots encara que us embolcalleu de voluntat popular mal entesa i menys compresa. I a Reus van pel mateix camí.

Addenda: moltes persones -70.000 a València i 30.000 a Palma de Mallorca- han sortit al carrer per exclamar que encara hi som i reclamen un canvi en la visió transnacional dels Països Catalans. Moltes persones -18.172- van donar suport a Oleguer Presas en el seu posicionament envers el procés de pau a Euskadi. Moltes persones també van donar suport a Pepe Rubianes en el procés judicial que ha sofert per dir el que pensa.