La Cori va ser el meu primer amor platònic. Jo no devia tenir més de quatre o cinc anys. Ella ja devia anar pels vint. Treballava a la perruqueria de senyores que la meua tieta va tenir al raval de Jesús cantonada amb el carrer Galió. Era rossa, d'un ros daurat encisador que, petit com era, ja em feia tornar taró. Primeta, amb els glutis ferms i aixecadets. La seva veu em feia pessigolles a les temples. Jo hi anava amb ma mare, setmana sí, setmana no, i esperava amb delit tornar-la a veure. Ella em deixava jugar amb els corrons de plàstic rosa, les pinces pel cap i de tant en tant, quan la meva tafaneria em portava a l'armari de sota el rentacaps, em feia un petó al front i em portava de nou al racó dels joguets improvisats. Avui, l'olor d'amoníac i dels tints encara em retorna imatges difuses d'aquelles estades al primer espai estrictament femení que vaig conèixer.
A la meva adolescència la vaig retrobar en la Kylie Minogue, que és qui més me la recorda, tot i que la meva Cori sempre va portar el cabell llis.
Com no podia ser d'altra forma, no fa gaires anys, em vaig trobar la meva tieta fent-la petar al mig de la plaça Prim amb una senyora entrada en quilos. Em vaig aturar a fer-li dos petons i ella que m'etziba:
- Mira, Nen, que te'n recordes de la Cori?
En aquell moment, el sabre del general es va pansir com una fulla vella d'enciam. Vaig marxar apressat, raval de Jesús avall i en passar per davant l'antiga perruqueria -avui plena de pols i deixada de la mà de Déu- en Prim ja havia caigut del cavall amb un estrèpit ostentòs.
Res, que la seducció que desprenia la Cori s'ha evaporat com un got d'aigua al mig del desert, i l'imatge que en conservava va quedar tacada aquell dia a la plaça Prim. I aquesta taca no marxa ni amb Ariel.
Que un programa de sàtira política com el que es suen setmana rera setmana els de Minoria Absoluta arribi a un any en antena i es trobi a la segona legislatura (
ups, temporada!) és una símptoma de salut democràtica i social. I que els imitats entomin, també. O quasi tots.
Aquí us podeu descarregar els programes de la primera i la segona temporades. Molta merda, nois.
Per fi tornen a ser amics i l'entitat més catalana de totes les que es fan i es desfan torna a tenir pau. Enrera queda l'afer d'aquell noi... Sí, com es deia? Roger? Pol? Hug? Coi! Que tenia nom de compte català i tot! Ves, que no me'n recordo... Ara que hi penso, i per què va provocar tant rebombori?
Bé, tant hi fa. El cas és que els catalanets i catalanetes -polits com som- ja podem dormir tranquils que enguany tornarem a guanyar la lliga i la xampinyons i aquest parell s'estimen. Que al país li cal molt d'amor, tu! I la resta són romanços...
PD: Vejam si arriba dilluns que estic molt amoïnat pel fetge de l'Ester i el fill perdut del Rafa. I la Judit Blanchard..., que va ser ella! Ella, la molt...
Tot queda igual. Tres o dotze, tant hi fa. El fet és que el condemnen per un delicte d'amenaces no terroristes i d'enaltiment del terrorisme per uns articles que només destil·len aquests càrrecs si el lector viu embriac d'odi i submergit en la paranoia. La justícia és una altra cosa.
En Salvador Cot es pregunta a la seva columna d'opinió per les conseqüències que pot produir la mort de De Juana Chaos al llit de l'hospital on jeu lligat des de fa més de dos mesos. El problema no és la pregunta -encertada- que ens fem molts des de fa setmanes -l'Oleguer ha estat el darrer- sino la mentalitat des de la qual la plantegem. M'explico: qualsevol persona amb unes mínimes nocions democràtiques i principis de tolerància i perspectiva social s'adona que l'actuació del govern espanyol envers els empresonats d'ETA frega, si no supera, el cinisme d'estat.
En canvi, des de l'imaginari espanyol, després de l'atemptat del 30 de desembre amb dos morts que per ells són de segona -eren d'Equador, ja m'enteneu- es necessita la mort d'aquest terrorista. Es necessiten sadollar les ànsies de venjança i com el sistema penal no admet la pena de mort, han manipulat i interpretat a cor què vols uns articles d'opinió (El escudo i Gallizo, recomanables si voleu entendre el nivell de paranoia de bona part del sistema judicial espanyol) per tal de portar De Juana a la vaga de fam.
Quan aquest señor hagi mort -perquè el deixaran morir, no us en càpiga dubte- l'opinió pública espanyola estarà preparada per continuar endavant amb el procés.
Per ells, el tracte haurà estat just: dos equatorians per un terrorista. Encara que això els deixi fora del joc democràtic.
Aquí us podeu adherir a la campanya de rebuig a l'actitud de l'empresa de material esportiu que ha retirat l'esponsorització a Oleguer Presas pel seu article d'opinió La bona fe.
L'Alexis Vizcaino -El Senyor de les Muntanyes- ens proposa la campanya Sumem-nos per un estat propi a la qual ens adherim. Es tracta d'utilitzar l'eina Google Earth per visualitzar els internautes que advoquen per un estat propi. De la mateixa forma que la India de Gandhi va usar la resistència no violenta per desfer-se de l'ocupació britànica, Catalunya guanyarà la independència i es constiturà com estat del segle XXI mitjançant -també- les eines de la xarxa. I si no, al temps!
Un enllaç a l'article que Manuel Cuyàs publica a El Punt.
Llegeixo en la revista Sapiens d'aquest mes un il·lustrador article sobre l'actuació del Tribunal de la Santa Inquisició i de la carrera del gran inquisidor Fra Tomás de Torquemada, i no puc evitar pensar en la manifestació que el Foro de Ermua va convocar dissabte passat per condemnar el diàleg com a eina política per evitar més morts per terrorisme a l'estat espanyol. Les ganes de continuar amb un post anterior són immenses però la mandra i el fastigeig em retenen. Amb tot, si la manifestació de dissabte no va ser una gala de poderío españolista amb himne inclòs que baixi Sant Pere i ho vegi. Tota aquesta simbologia en una manifestació contra el diàleg s'assembla a l'excés de zel que mantingueren els inquisidors contra els mals cristians -ara, mals espanyols- i l'ús polític i econòmic que es va fer del Tribunal del Sant Ofici és cagadet, cagadet a la manipulació de les víctimes del terrorisme amb finalitats electorals. I saltant-se les pròpies lleis a la torera (mai més ben dit).Han canviat el Cristo gros i els crucifixos per estanqueres i pancartes però són els mateixos que han fet d'España el país estret i mediocre que és... Convertiu-vos o moriu!
No deixa de ser un fet antropològicament i sociològicament curiós que quan hom és designat per portar endavant un projecte, una tasca o el que sigui, i se li atorguen atribucions en forma de càrrec, aquest pateix -de vegades- una transformació personal estranya proporcional a la mida de la gorra que acaben de plantar a la seva il·lustrada testa.
Recordo de ja fa una pila d'anys, quan per llei es va consignar la figura de les comunitats de propietaris, una señora que es presentava a comprar al supermercat i sempre deixava a deure uns duros. Quan li demanaven el nom per apuntar-lo al revers del tiquet ella sempre responia altiva i més tibada que una goma de lligar enciams: "La señora del presidente". Que després vam descobrir que era el presidente de la comunitat de propietaris de l'escala del costat.
Mai més m'he pogut treure del cap aquesta imatge. Avui encara, quan algú al·ludeix a la seva condició de president, director, delegat o qualsevol altre distinció que honora, enalteix i sublima la seva persona, o fins i tot, escomet amb allò de "vosté no sap amb qui està parlant", o "el respecte que se'm deu", etcètera, etcètera... Em ve al cap aquella senyora, en bata, a la cua del súper, deixant a deure quinze o vint-i-cinc pessetes i recordant qui era ella i penso: "Ves, una altra señora del presidente"... I me'l veig en bata de boatiné remenant un vell moneder.
Avui, entre les 19:55 i les 20:00 hi ha una petita acció que tots podem fer per adonar-nos de les possibilitats d'estalvi energètic que cadascú pot fer a nivell quotidià: apagar el llum i els aparells elèctrics prescindibles de casa. Es tracta d'una campanya de l'Aliança pel Planeta que es produeix tot just el dia abans de la presentació de les conclusions d'un grup d'experts sobre canvi climàtic. Aquí Vilaweb n'informa i facilita els enllaços.