Res home, res. Que segur que la gent de plaça ja es deu estar preguntant qui és aquell que xerra amb l'alcalde, el nou valor de la política reusenca, la promesa blanca, l'artista revelació... I és que has començat amb bon peu... Ho saps. Com deia l'Almodóvar: "Nena, tu vales mucho"
dilluns, de setembre 24, 2007
"Tu vales mucho"
Res home, res. Que segur que la gent de plaça ja es deu estar preguntant qui és aquell que xerra amb l'alcalde, el nou valor de la política reusenca, la promesa blanca, l'artista revelació... I és que has començat amb bon peu... Ho saps. Com deia l'Almodóvar: "Nena, tu vales mucho"
dimarts, de setembre 18, 2007
La rua dels tramposos
dimecres, d’agost 08, 2007
Llibertat a la Llibertat

Autoflagelació

Mentrestant, la política classe es baralla davant dels castellans que, cofois riuen sense pudor. Ha estat fàcil, tant fàcil. No era la sobirania, estúpid. Era la foto. La foto per la campanya. La campanya per la cadira. La cadira per la mamella. La mamella per la mamella. Pobrets catalanets.
I la revolta? Ai, la revolta...
dimarts, de juliol 24, 2007
Dependents

dissabte, de juliol 21, 2007
Comencem bé

dijous, de juny 07, 2007
M'agafe vacances
divendres, de maig 25, 2007
Fer angúnia

si som lliures tu i jo..."
Jo hi sóc si tu vols ser-hi. Lluís Llach
TEMPS DE REVOLTES, 2000
dimarts, de maig 15, 2007
Fer riure

S'ha de ser prou espavilat i moderadament intel·ligent per fer mofa del que hom pensa que pot millorar en la seua ciutat sense caure en el parany de la demagògia, que en època de campanya se'n diu electoralisme.
dimarts, de maig 08, 2007
Populus

Existeixen algunes ètnies africanes i aborígens australianes que no tenen un sistema numèric gaire desenvolupat. Algunes no tenen cap número tret de la unitat. Altres saben l'ú, el dos i el tres i a partir d'aquí, molts...
Són igual de simples els argumentaris polítics de baixa reflexió que comencen dient: "Molta gent diu que...", o "Moltes persones se'ns queixen de...". Sempre em queden les ganes de preguntar a quanta gent es refereixen. Són deu? Vint? Cinquanta persones les que s'han adreçat al conferenciant per notificar-li la seva disconformitat o malestar? En aquest tipus d'afirmacions gratuïtes queda palesa la manca de recursos polítics que acompanya una part -no m'atreveixo a quantificar- de les propostes que sorgeixen en els debats de campanya electoral. L'altre dia, a l'arxiu, aquest nen en va escoltar unes quantes de la boca del Sr. López Mallol i del Sr. Pellicer. I perles com: “Sí, té raó. S'ha de fer alguna cosa...”. Però quina? -Em pregunto-. Perquè als debats s'hi va cagat i pixat de casa i així ens estalviem l'escatologia oral de propostes buides i alegres que l'únic que acaben demostrant és l'escassetat ideològica i de vegades, personal. Aquest estil oratori ja el van posar en pràctica l'amic Piqué i el clon Mas durant la propasada campanya nacional on s'omplien la boca amb afirmacions del tipus: “el que de debó preocupa al poble de Catalunya” o “el que vol Catalunya”. Doncs ja ho teniu, el poble vol, el poble vota. I vosaltres no aconseguiu sumar prou vots encara que us embolcalleu de voluntat popular mal entesa i menys compresa. I a Reus van pel mateix camí.
Addenda: moltes persones -70.000 a València i 30.000 a Palma de Mallorca- han sortit al carrer per exclamar que encara hi som i reclamen un canvi en la visió transnacional dels Països Catalans. Moltes persones -18.172- van donar suport a Oleguer Presas en el seu posicionament envers el procés de pau a Euskadi. Moltes persones també van donar suport a Pepe Rubianes en el procés judicial que ha sofert per dir el que pensa.
divendres, d’abril 27, 2007
dimecres, d’abril 25, 2007
El sol ix per l'est

A comptar d'hui tenim set anys, set, per bastir un pont transnacional que ens acosti a l'alliberament. Hi som perquè volem. Ara només cal decidir-nos. Fa trescents anys vam ser derrotats però qui es lamenta aquest 25 d'abril de 2007 és Espanya.
diumenge, d’abril 15, 2007
Ara mateix

amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible...
ARA MATEIX, Miquel Martí i Pol (1982)
dissabte, d’abril 07, 2007
El canvi climàtic com a pretext...

...negatiu.
La recerca d'energies alternatives al petroli no pot passar per justificar el retorn a l'energia nuclear. És el que se'ns comença a vendre com a garantia de subministrament davant l'augment de demanda energètica, sense que ningú plantegi reptes assolibles en arquitectura bioclimàtica per reduir opcions domèstiques de climatització, en transport públic i privat, en l'ús de l'energia eòlica a pesar de determinats espais urbans i periurbans, o de l'energia solar com a font de subministrament a petits consumidors (encara que se'ls redueixi el negoci a Endesa, E-On i altres arreplegats).
Ahir, totes les conclusions a les que era capaç d'arribar l'editor del TN eren que el turisme se'n ressentiria, que canviarien les èpoques d'estiueig, que les estacions d'esquí no tenen gaire futur i que el país perdrà ingressos.
El què deia, cal canviar de mentalitat i encara no hem començat. I ja anem tard...
dilluns, d’abril 02, 2007
Indeterminació
diumenge, de març 18, 2007
Llistes


Ara imagineu que, com en un episodi de la Dimensió desconeguda, a l'hora de fer realitat la vostra llista, un grapat de productes caducats, àvids de sortir de l'estanteria de la secció de peribles, intenten saltar dins del carretó al crit de "em toca, em toca, enguany em toca!". Mentrestant, pels altaveus del centre comercial van repetint l'oferta estrella del dia que de fet, és la mateixa des de fa setze anys. El senyor del Cillit Bang es baralla amb el Don Limpio tot trepant per les reixes del carro mentre el comando Actimel amb floridures us intenta convèncer de la necessitat d'immunitzar-vos contra la divisió interna i alhora us endosa un Petit Suisse -ara reconvertit a Danonino- d'olor dubtosa. I per si no en teníeu prou, quan enfileu el darrer passadís el primo de Zumosol us diu que no, que la compra que porteu no és la que convé als interessos de la família i que ell ja us ha omplert un carretó que teniu llest a línia de caixa. Això sí: pagant!
Bé, doncs sembla que fer una llista municipal és més o menys el mateix...
dimecres, de març 07, 2007
Olor de peus [Manifest]
El Nen de Portici vol manifestar que:
- El Nen de Portici no va superar el càsting per aparèixer als anuncis de compreses cotonlike d'Evax donat que no transpirava ni innocència ni ingenuitat i sí molta mala bava. I si bé la bava i els salvaslips tenen relació, la seua presència no aconseguia transmetre la sensació que el món és bonic, rosa-tirant-a-fúcsia, ple de noies primetes rient com si s'haguessin fartat d'àcid lisèrgic i tou com un floc de cotó.
- El leit motiv d'aquest bloc és NVCDTT (No Vols Caldo, Doncs Tres Tasses).
- Les persones, coses i/o animals esmentats en aquest bloc són estrictament reals i susceptibles de la ironia, la sagacitat, la sàtira i la mofa més salvatges sempre i quan ostentin càrrecs públics, púbics, pubíllics i/o treballin en un pub de nit de la carretera de Salou.
Quan aquestes persones i/o animals i/o coses tornin a l'anonimat de casa seva, El Nen de Portici s'oblidarà d'ells i/o d'elles com qui s'oblida el paraigües-no-plegable-que-em-van-regalar-per-reis en un vagó del tren que va a Móra la Nova.
- El Nen de Portici és un alter ego d'una altra persona o persones, animals totes elles. Bé, potser la definició més escaient és bésties, són molt bésties. Vaja, que El Nen de Portici és una màscara per poder fer, entre altres coses, això, això i això també, sense que ens multin amb 21.600 eurus o ens engarjolin per injúries a la casa reial, a España (que ho posem en castellà perquè la gent que busqui al google ensopegui amb això també) i la mare que els va parir a tots.
- El Nen de Portici és membre -i quin membre!- de la redacció de la revista satírica i carnavalesca El Cap de Lluç que amb tot aquest fregat s'ha posat a treballar de nou (NVCDTT, ves). Alea jacta est...
no treballis a una sabateria.
NdP
dilluns, de febrer 26, 2007
La llum que ens il·lumina
El primer clip (espiritual) del mestre:
I aquest pertany a la gran tasca de recuperació de música ètnicosocial que aquest monstre de la cançó està duent a terme:
Quan sigui gran, vull ser com tu.
divendres, de febrer 23, 2007
Tot passejant a miss Cori

A la meva adolescència la vaig retrobar en la Kylie Minogue, que és qui més me la recorda, tot i que la meva Cori sempre va portar el cabell llis.
Com no podia ser d'altra forma, no fa gaires anys, em vaig trobar la meva tieta fent-la petar al mig de la plaça Prim amb una senyora entrada en quilos. Em vaig aturar a fer-li dos petons i ella que m'etziba:
- Mira, Nen, que te'n recordes de la Cori?
En aquell moment, el sabre del general es va pansir com una fulla vella d'enciam. Vaig marxar apressat, raval de Jesús avall i en passar per davant l'antiga perruqueria -avui plena de pols i deixada de la mà de Déu- en Prim ja havia caigut del cavall amb un estrèpit ostentòs.
Res, que la seducció que desprenia la Cori s'ha evaporat com un got d'aigua al mig del desert, i l'imatge que en conservava va quedar tacada aquell dia a la plaça Prim. I aquesta taca no marxa ni amb Ariel.
dijous, de febrer 15, 2007
Felicitats

Aquí us podeu descarregar els programes de la primera i la segona temporades. Molta merda, nois.
Ventdelfons i Mardeplà

Bé, tant hi fa. El cas és que els catalanets i catalanetes -polits com som- ja podem dormir tranquils que enguany tornarem a guanyar la lliga i la xampinyons i aquest parell s'estimen. Que al país li cal molt d'amor, tu! I la resta són romanços...
PD: Vejam si arriba dilluns que estic molt amoïnat pel fetge de l'Ester i el fill perdut del Rafa. I la Judit Blanchard..., que va ser ella! Ella, la molt...
dilluns, de febrer 12, 2007
diumenge, de febrer 11, 2007
Dos equatorians per un terrorista

En canvi, des de l'imaginari espanyol, després de l'atemptat del 30 de desembre amb dos morts que per ells són de segona -eren d'Equador, ja m'enteneu- es necessita la mort d'aquest terrorista. Es necessiten sadollar les ànsies de venjança i com el sistema penal no admet la pena de mort, han manipulat i interpretat a cor què vols uns articles d'opinió (El escudo i Gallizo, recomanables si voleu entendre el nivell de paranoia de bona part del sistema judicial espanyol) per tal de portar De Juana a la vaga de fam.
Quan aquest señor hagi mort -perquè el deixaran morir, no us en càpiga dubte- l'opinió pública espanyola estarà preparada per continuar endavant amb el procés.
Per ells, el tracte haurà estat just: dos equatorians per un terrorista. Encara que això els deixi fora del joc democràtic.
divendres, de febrer 09, 2007
Kelme s'ha perdut

Del bloc a l'estat

dimarts, de febrer 06, 2007
dilluns, de febrer 05, 2007
Torquemadas

Han canviat el Cristo gros i els crucifixos per estanqueres i pancartes però són els mateixos que han fet d'España el país estret i mediocre que és... Convertiu-vos o moriu!
diumenge, de febrer 04, 2007
La senyora del "presidente"

Recordo de ja fa una pila d'anys, quan per llei es va consignar la figura de les comunitats de propietaris, una señora que es presentava a comprar al supermercat i sempre deixava a deure uns duros. Quan li demanaven el nom per apuntar-lo al revers del tiquet ella sempre responia altiva i més tibada que una goma de lligar enciams: "La señora del presidente". Que després vam descobrir que era el presidente de la comunitat de propietaris de l'escala del costat.
Mai més m'he pogut treure del cap aquesta imatge. Avui encara, quan algú al·ludeix a la seva condició de president, director, delegat o qualsevol altre distinció que honora, enalteix i sublima la seva persona, o fins i tot, escomet amb allò de "vosté no sap amb qui està parlant", o "el respecte que se'm deu", etcètera, etcètera... Em ve al cap aquella senyora, en bata, a la cua del súper, deixant a deure quinze o vint-i-cinc pessetes i recordant qui era ella i penso: "Ves, una altra señora del presidente"... I me'l veig en bata de boatiné remenant un vell moneder.
dijous, de febrer 01, 2007
Cinc minuts sense electra

diumenge, de gener 28, 2007
Misión Eurovisión
dijous, de gener 25, 2007
Història d'I
dimarts, de gener 23, 2007
Cometa Carretero o el retorn del Jedi

Però ara, segueixo sense entendre el contingut del teu plantejament, el moment ni la forma. Si ha costat més de setanta anys redefinir el paper de Plutó al sistema solar, trobo precipitat classificar ERC com a satèl·lit quan només portem uns dos mesos de calendari astronòmic governamental. Potser, només potser, és que encara portes la cua encesa i la velocitat et fa veure les coses més grans del que són o més petites del que semblen.
Que la força t'acompanyi!
dijous, de gener 18, 2007
El Nàstic, patrimoni de la humanitat?

Però potser és com aquell conte del vestit nou del rei, que no en portava i tothom assegurava que el veia.
Per mi, que el rei Nadal -megalòman en potència- ha perdut l'oremus i confon la ciutat que governa -per dir-ho d'alguna forma- amb ell mateix. Si jo fos tarragoní em faria un mal de panxa impressionant que els calés que pago en impost de circulació, de bens immobles i altres xuminades es dediquessin a pagar les nòmines de vint-i-pico xavalets que empaiten una esfera de cuiro unes hores a la setmana, mentre els busos municipals van com van, els carrers del casc antic i no tan antic estan com estan i Tarragona manté molt de provinciana i poc de capital. Que el fumbol està molt bé i tal, però que no tenen res més important en què fer el dispendi aquests de Tarragona?
El torero-Nadal ha confós el gimNàstic amb el magNètic, per això el club de futbol atreu els euros com si d'un forat negre es tractés i no torna cap benefici, ni que sigui en espècies..., o sí! (*)
(*) jo enderroco un estadi i faig pisets, tu me'ls vens i serem feliços i menjarem anissos
diumenge, de gener 07, 2007
A la merda

España és morta. No, no ve d'ara. És morta de fa temps. Se'ls va morir a les mans d'inanició intel·lectual. España es va morir amb l'adéu de Filipines i la patada al cul de Cuba, al 1898, i des de llavors els espanyols han estat incapaços de trobar un projecte de futur, i només perviuen amb un projecte de passat, falsament gloriós i uniformitzador, però invàlid per admetre la diferència cultural, la diversitat nacional i la pluralitat política dels que avui encara –a desgrat– en som ciutadans.
Aquesta España es manté en l'imaginari col·lectiu de la generació que va sobreviure la guerra civil i la dictadura franquista. Es manté per a bé –alimentant ideologies intolerants, reaccionàries i devastadores per qualsevol democràcia– i per a mal –en la por que molts conserven en el seu fur intern a qualsevol forma d'exercir el dret democràtic a ser–. S'ha mantingut en aquesta transición que ha fet de l'oblit un art abstracte i del perdó una generositat selectiva.
M'enerva aquesta España hidalga -hija de algo- perquè a España has de portar gorra de plat si vols ser algo; la del a por ellos, que torna amb la cua entre les cames renegant dels que ahir venerava. M'importuna aquesta España que fabrica famosos que no han fet res per merèixer la fama; que té talante, que no vol dir tarannà sinó mentida. Em rebenta aquesta España dels saltamarges, del cotxe aparcat al voral de la carretera per arrencar quatre branques de taronger, del caçador dominical amb aires de militar fracassat –estanquera al braç inclosa–, l'España amb una autoestima tan alta que als seus fills els anomena Kevin, Jonathan, Richard, Jennifer o Vanessa. L'España que fa com el perro del hortelano: Ni és ni deixa ser. L'España invencible que tot ho perd.
Potser sí que existeixen ciutadans espanyols amb mentalitat oberta, personatges que entenen que la península mai podrà ser uniforme, perquè no ho estat mai –sinó ha estat a base de cop de bastó, i de vegades ni així– però no se'ls sent.
Mentre comptava furtivament els vots que guanyava o perdia en el seu moneder electoral, el govern espanyol -i el pocapena del seu president- ha oblidat completament les bases de qualsevol negociació: que cap de les dues parts pot tornar a casa amb les mans buides. La bomba és culpa d'ETA. Els morts són responsabilitat del govern espanyol.
Com al 1898, España envia els seus fills a morir per una causa de glòria fugaç i final dramàtic. Com al 1939, antes roja que rota. Com al 1975, todo atado y bien atado.
España és morta. I com tots els cadàvers que no han rebut sepultura, put. Put amb la fortor de la femta d'un malalt.
Fins avui m'eres indiferent. A partir d'ara et sóc hostil.
dijous, de gener 04, 2007
dimarts, de gener 02, 2007
A tú, imbècil

A tu, que et penses que el carril d'acceleració et dóna preferència d'entrada.
A tu, que fas les rotondes com si fossin corbes de Montmeló.
A tu, imbècil, que parles pel mòbil mentre condueixes amb mitja mà i un quart de cervell.
A tu, que t'has firat un 4x4 i el condueixes amb la prepotència de qui porta un carro blindat.
A tu, que t'estalvies la cua passant pel carril que no toca.
A tu, que has aparcat en doble fila i em fas fer una fila llarga i lenta per poder passar.
A tu, imbècil, que dius que controles, sempre controles...
A tu, que confons la marca del cotxe amb el coeficient intel·lectual.
A tu, que només penses en tu, en tu i en res més que en tu.
A tu, que circules pel tomb de ravals amb la finestra baixada lluïnt l'absència de personalitat que et caracteritza.
A tu, només a tu, et desitjo un any de 365 dies. Però si pel que sigui no els arribes a veure tots només et demano que, quan te la fotis, vagis sol al cotxe i no t'emportis ningú pel davant.
Apa, a reveure, ...o millor que no!