La senyora del "presidente"

No deixa de ser un fet antropològicament i sociològicament curiós que quan hom és designat per portar endavant un projecte, una tasca o el que sigui, i se li atorguen atribucions en forma de càrrec, aquest pateix -de vegades- una transformació personal estranya proporcional a la mida de la gorra que acaben de plantar a la seva il·lustrada testa.
Recordo de ja fa una pila d'anys, quan per llei es va consignar la figura de les comunitats de propietaris, una señora que es presentava a comprar al supermercat i sempre deixava a deure uns duros. Quan li demanaven el nom per apuntar-lo al revers del tiquet ella sempre responia altiva i més tibada que una goma de lligar enciams: "La señora del presidente". Que després vam descobrir que era el presidente de la comunitat de propietaris de l'escala del costat.
Mai més m'he pogut treure del cap aquesta imatge. Avui encara, quan algú al·ludeix a la seva condició de president, director, delegat o qualsevol altre distinció que honora, enalteix i sublima la seva persona, o fins i tot, escomet amb allò de "vosté no sap amb qui està parlant", o "el respecte que se'm deu", etcètera, etcètera... Em ve al cap aquella senyora, en bata, a la cua del súper, deixant a deure quinze o vint-i-cinc pessetes i recordant qui era ella i penso: "Ves, una altra señora del presidente"... I me'l veig en bata de boatiné remenant un vell moneder.