Tot passejant a miss Cori

La Cori va ser el meu primer amor platònic. Jo no devia tenir més de quatre o cinc anys. Ella ja devia anar pels vint. Treballava a la perruqueria de senyores que la meua tieta va tenir al raval de Jesús cantonada amb el carrer Galió. Era rossa, d'un ros daurat encisador que, petit com era, ja em feia tornar taró. Primeta, amb els glutis ferms i aixecadets. La seva veu em feia pessigolles a les temples. Jo hi anava amb ma mare, setmana sí, setmana no, i esperava amb delit tornar-la a veure. Ella em deixava jugar amb els corrons de plàstic rosa, les pinces pel cap i de tant en tant, quan la meva tafaneria em portava a l'armari de sota el rentacaps, em feia un petó al front i em portava de nou al racó dels joguets improvisats. Avui, l'olor d'amoníac i dels tints encara em retorna imatges difuses d'aquelles estades al primer espai estrictament femení que vaig conèixer.
A la meva adolescència la vaig retrobar en la Kylie Minogue, que és qui més me la recorda, tot i que la meva Cori sempre va portar el cabell llis.
Com no podia ser d'altra forma, no fa gaires anys, em vaig trobar la meva tieta fent-la petar al mig de la plaça Prim amb una senyora entrada en quilos. Em vaig aturar a fer-li dos petons i ella que m'etziba:
- Mira, Nen, que te'n recordes de la Cori?
En aquell moment, el sabre del general es va pansir com una fulla vella d'enciam. Vaig marxar apressat, raval de Jesús avall i en passar per davant l'antiga perruqueria -avui plena de pols i deixada de la mà de Déu- en Prim ja havia caigut del cavall amb un estrèpit ostentòs.
Res, que la seducció que desprenia la Cori s'ha evaporat com un got d'aigua al mig del desert, i l'imatge que en conservava va quedar tacada aquell dia a la plaça Prim. I aquesta taca no marxa ni amb Ariel.