Paraula de Déu?

Tampoc descobrirem ara quina és la vostra filiació política, que no ètica ni moral. El vostre paper durant la dictadura va ser clar i contundent. Ara ens amenaceu de no callar. Com si fos res de nou. Només calleu quan us interessa. I xerreu, pels descosits porprats, quan us ve de gust. No sorpreneu ni sou novetat mediàtica. Clar! Com heu de permetre les unions homosexuals si amb l'excusa del vostre pretès celibat us heu fet petar tots els forats del món? Us engegaria arguments racionals -dret a la vida, l'amor entre persones,...- per tombar les vostres indicacions al vot però em rebatrieu amb la doctrina, que no obeeix raó, que vau perdre l'endemà mateix que el clavessin a la creu. Amb el vostre comunicat comenceu la vostra campanya elctoral particular com cada quatre anys. Ja ho deia: res de nou. Només que comenceu a cansar. I em ve un cert enyor d'aquells primers anys de cristianisme on el martiri era el final més ràpid per acostar-vos al vostre déu. No hi heu pensat en tornar a recuperar velles tradicions? Au, homes, animeu-vos.

Quan algú ho diu millor...

...no cal afegir res més. Siau, Boadella.

"Tu vales mucho"

Ja, ja, ja...! Quina gràcia, alcalde! I que bé que es veu des d'aquí dalt la cercavila petita! Ep, i del glamour del balcó de la Casa de la Vila què n'hem de dir?
Res home, res. Que segur que la gent de plaça ja es deu estar preguntant qui és aquell que xerra amb l'alcalde, el nou valor de la política reusenca, la promesa blanca, l'artista revelació... I és que has començat amb bon peu... Ho saps. Com deia l'Almodóvar: "Nena, tu vales mucho"

La rua dels tramposos

Puto cotxet per fracassats. Sempre et trobo quan més nosa fots. No et cal carnet. A mi sí. Carnet per punts, com els cupons de La Sirena per firar-te un Tupperware. Diuen els venedors que així tothom pot tenir llibertat de moviments, que la mobilitat és per tot déu. Però el que no diuen és que la vostra llibertat és la nostra immobilitat, és l'amenaça d'un gir no indicat, d'un canvi de carril “patillero”, d'un aparcament que semblava lliure fins que t'hi trobes aquella cagarada. Que vols que et digui? En aquest coi d'espanyes, feta la llei, feta la trampa. I llavors et trobes tota mena d'artilugis circulant pels carrers: aixams, quads -per a homes amb dèficit de testosterona- motoretes i patinets elèctrics, i sempre, que no falti, algun immigrant que encara es pensa que condueix pels carrers del seu poble sense asfaltar. És la rua dels tramposos.

Llibertat a la Llibertat

Ens fem ressó de la campanya de Carles Borja per donar suport als concerts i actes nocturns que es fan a la plaça Llibertat en comptades ocasions. Potser aquests concerts no són d'"alto standing", ni estan en consonança amb els 5000 €/m2 que es paga a la zona per algun pis d'aquells, ni amb les piscines per a tres mesos l'any, però els espais ciutadans són públics i públic vol dir per tothom.

Autoflagelació

A hores d’ara, aquest país meu -petit, com diu la cançó- no pot engolir més porqueria. Però sorprenentment continua engreixant la lletania de greuges com si fos un ànec per fer paté. D’aquesta forma podrem sortir al carrer tants cops com faci falta, cassoles en mà, serem centenars o milers, dotze segons delegació de govern i quatre segons la guàrdia urbana. I acabarem sense revolta, posant la tarja a la ranura per tornar a fer pujar la barrera, ai!; pujant al tren que no ens farà arribar quan volíem, ai, ai!; encenent espelmes quan cauen dues dotzenes de llamps, ai, ai, ai! Entomant. Perquè, adotzenats com estem, ja no aixequem la veu, que no serveix de res. I la revolta..., la revolta només reporta nyenyos i empentes, que no estem disposats a rebre.
Mentrestant, la política classe es baralla davant dels castellans que, cofois riuen sense pudor. Ha estat fàcil, tant fàcil. No era la sobirania, estúpid. Era la foto. La foto per la campanya. La campanya per la cadira. La cadira per la mamella. La mamella per la mamella. Pobrets catalanets.
I la revolta? Ai, la revolta...

Dependents

Recorde un article -L'electra, es deia- de l'imprescindible Josep Mª Espinàs. Exposava la progressiva aparició del subministrament elèctric i com, poc a poc, ens n'havíem fet dependents. Hui, la llum és una necessitat bàsica de qualsevol habitatge, juntament amb l'aigua, el gas i fins i tot, el telèfon. És fàcil fer una llista de greuges que, com a país hem patit, patim i patirem i que ens condicionen ja no el desenvolupament o el creixement o qualsevol paraulota que vingui a significar progrés, sinó el nostre dia a dia: els embussos de trànsit que ens resten hores de feina i de família, els trens que no arriben quan s'espera, els talls de llum que -com el de Barcelona- patim a comarques quan cauen quatre llamps... Ep, i no parlem ja de política que ens enredarem. Però algun dia se'ns sobreixirà la paciència..., espere.

Comencem bé

Res. Que pensant per on començava el retorn blocaire, m'ho han posat fàcil. Així doncs, també reproduixo la portada d'El Jueves segrestat pel jutge -?- Del Olmo. Per cert, acabe de descobrir que la web de la revista no rutlla. Si no torno és que també m'han segrestat...

M'agafe vacances

Ja sé que em deixe els resultats electorals, els pactes municipals i les ganivetades per l'esquena postelectorals. Però s'ha de tenir el cap fred. Així que fins el proper 15 de juliol no tornaré a publicar cap post. Massa coses al cap i el cap tant lluny del cos...

PD: La Núria ja és a casa...

Fer angúnia

En Puig d'en Cama publica avui la carta que en Bruno Salter va llegir ahir en roda de premsa. Em consta que el que hi diu és cert. També he pogut saber que al guàrdia urbano al que se li va disparar l'arma, li van trobar la beina de la bala a la cartuxera. Fet i fomut, com deia el Toni Fullat al seu bloc, paguen justos per pecadors. No m'alleuja aquesta explicació, però em sembla que és la que descriu la realitat de forma més ajustada. I no em conforta perquè si la pistola es va disparar mentre era enfundada, vol dir que abans estava a les mans de l'agent (sil·logisme fàcil, oi?). I em venen al cap dues qüestions: Quin protocol d'actuació té la Guàrdia urbana que els permet treure l'arma davant tres presumptes alteradors de l'ordre desarmats? Qui dóna aquestes directrius a la policia local de Reus?

I el que realment em fastigueja és l'actitud del regidor de Via pública i de la Guàrdia urbana, però sobretot de l'alcalde. L'actuació del qual ha estat -mantenint la tònica- prepotent, ademocràtica, ajudicial -la presumpció d'innocència és un dret inalienable vàlid per l'agent i pel detingut-, però sobretot pocavergonya. L'alcalde s'apunta al discurs atemoridor al que ens tenen avesats els dirigents polítics reaccionaris que han vist la llum aquesta darrera dècada -Bush, Aznar, Acebes, Sarkozy, Wolfovitz, Rumsfield, etc.-. Discurs que difon la retallada de la llibertat de l'individu en pro de la llibertat col·lectiva, però que amaga símptomes d'autocràcia i control d'opinió.

"serem sols un país lliure
si som lliures tu i jo..."

Jo hi sóc si tu vols ser-hi. Lluís Llach
TEMPS DE REVOLTES, 2000

Fer riure

Aquesta tarda m'han donat un full de paper amb un breu extracte d'un presumpte comunicat que m'insta a assistir demà a la concentració pacífica que es fa pel cas del noi a qui la Guàrdia Urbana va disparar diumenge a la nit. En Puig d'en Cama se'n fa ressó en el seu bloc. No m'agrada llegir el nom de la meva ciutat a les notícies per fets com aquest. No conec el noi ferit de bala i detingut. Tampoc conec el guàrdia urbano que l'ha ferit, que també és una persona, amb la seva vida privada i tot això que fan les persones de veritat. Per tant, m'estalvio intencionadament els judicis prematurs.

Em sobta de tot plegat l'actitud de la Coordinadora Reusenca Independent -CORI- que en la seva plana web publica el mateix comunicat que Vilaweb atribueix a "amics i familiars" com si fos propi. Tampoc aquí m'atreveixo a fer judicis precipitats. Només que no em casa l'actitud de fer mofa de segons què i després intentar fer propostes reals o que entrin en el camp de realitzables. Vaja, el que s'entén per propostes polítiques. Ep! Que si en volen fer, que en facin. Que tothom es lliure de fer el que li dongui la gana però que després no ens venguin la moto de l'alternativisme juantxi. I vagi per endavant que la meua simpatia pel Sr. Ortiz és nul·la. La seua actitud envers el tema de Barraques de Festa Major o la seua manca de gust estètic en via pública em repugnen sobiranament (vegi's els lligacavalls del carrer Llovera, el minigolf de l'avinguda Sant Jordi o les rotondes Feng-shui de l'avinguda de Marià Fortuny). La imatge que en tinc s'assembla més a la foto -trucada?- que publica el Sr. Martínez al seu bloc.

Posats a fer hagués trobat més coherent que, davant d'aquests fets, la CORI proposés que la Guàrdia Urbana de Reus portés pistoles d'aigua.
S'ha de ser prou espavilat i moderadament intel·ligent per fer mofa del que hom pensa que pot millorar en la seua ciutat sense caure en el parany de la demagògia, que en època de campanya se'n diu electoralisme.

Populus

Existeixen algunes ètnies africanes i aborígens australianes que no tenen un sistema numèric gaire desenvolupat. Algunes no tenen cap número tret de la unitat. Altres saben l'ú, el dos i el tres i a partir d'aquí, molts...
Són igual de simples els argumentaris polítics de baixa reflexió que comencen dient: "Molta gent diu que...", o "Moltes persones se'ns queixen de...". Sempre em queden les ganes de preguntar a quanta gent es refereixen. Són deu? Vint? Cinquanta persones les que s'han adreçat al conferenciant per notificar-li la seva disconformitat o malestar? En aquest tipus d'afirmacions gratuïtes queda palesa la manca de recursos polítics que acompanya una part -no m'atreveixo a quantificar- de les propostes que sorgeixen en els debats de campanya electoral. L'altre dia, a l'arxiu, aquest nen en va escoltar unes quantes de la boca del Sr. López Mallol i del Sr. Pellicer. I perles com: “Sí, té raó. S'ha de fer alguna cosa...”. Però quina? -Em pregunto-. Perquè als debats s'hi va cagat i pixat de casa i així ens estalviem l'escatologia oral de propostes buides i alegres que l'únic que acaben demostrant és l'escassetat ideològica i de vegades, personal. Aquest estil oratori ja el van posar en pràctica l'amic Piqué i el clon Mas durant la propasada campanya nacional on s'omplien la boca amb afirmacions del tipus: “el que de debó preocupa al poble de Catalunya” o “el que vol Catalunya”. Doncs ja ho teniu, el poble vol, el poble vota. I vosaltres no aconseguiu sumar prou vots encara que us embolcalleu de voluntat popular mal entesa i menys compresa. I a Reus van pel mateix camí.

Addenda: moltes persones -70.000 a València i 30.000 a Palma de Mallorca- han sortit al carrer per exclamar que encara hi som i reclamen un canvi en la visió transnacional dels Països Catalans. Moltes persones -18.172- van donar suport a Oleguer Presas en el seu posicionament envers el procés de pau a Euskadi. Moltes persones també van donar suport a Pepe Rubianes en el procés judicial que ha sofert per dir el que pensa.

Poble Valencià 2 - CamPPs 0

No han pogut tancar la Carrasqueta. De moment resistim. Cagunlou!

El sol ix per l'est

Quan tres centúries encara tenen poble que les recordi és que alguna cosa els ha sortit fava als castellans. Hui la nació valenciana comença de nou, com tants altres cops. Hui, la seua justícia ni tan sols els dóna la raó. L'orgull pobre és la seua perdició. L'estat se'ls esquerda per haver-lo construït amb materials de baixa qualitat moral: la violència, la força, la imposició i el menyspreu.
A comptar d'hui tenim set anys, set, per bastir un pont transnacional que ens acosti a l'alliberament. Hi som perquè volem. Ara només cal decidir-nos. Fa trescents anys vam ser derrotats però qui es lamenta aquest 25 d'abril de 2007 és Espanya.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible...

ARA MATEIX, Miquel Martí i Pol (1982)

El canvi climàtic com a pretext...

...positiu.

El fet és que està passant. Potser en som els únics responsables o potser, només potser, tot forma part d'un cicle d'èpoques glaciars i interglaciars que hem agreujat amb la crema de combustibles fòssils i la progressiva desaparició de massa forestal fixadora de CO2. En qualsevol cas és el moment ideal per replantejar-nos els nostres hàbits quotidians. Des de la immediatesa de les nostres conductes fins les grans accions que poden emprendre governs locals i nacionals. El civisme ha de ser l'eina de sostenibilitat, conjuntament amb una conducta consumista responsable i raonada. És a les nostres mans, com sempre.
...negatiu.
La recerca d'energies alternatives al petroli no pot passar per justificar el retorn a l'energia nuclear. És el que se'ns comença a vendre com a garantia de subministrament davant l'augment de demanda energètica, sense que ningú plantegi reptes assolibles en arquitectura bioclimàtica per reduir opcions domèstiques de climatització, en transport públic i privat, en l'ús de l'energia eòlica a pesar de determinats espais urbans i periurbans, o de l'energia solar com a font de subministrament a petits consumidors (encara que se'ls redueixi el negoci a Endesa, E-On i altres arreplegats).
Ahir, totes les conclusions a les que era capaç d'arribar l'editor del TN eren que el turisme se'n ressentiria, que canviarien les èpoques d'estiueig, que les estacions d'esquí no tenen gaire futur i que el país perdrà ingressos.
El què deia, cal canviar de mentalitat i encara no hem començat. I ja anem tard...

Indeterminació

L'autodeterminació no és, ara per ara, una prioritat de país. Per diversos motius: els partits polítics com ICV-EUA, PSC, CiU no la contemplen en els seus estatuts fundacionals i ERC sembla que no sap com aconseguir-la sense malbaratar il·lusions col·lectives. Tot plegat, política de vol gallinaci. I les gallines només ponen ous... i de velles fan caldo.

Llistes

Diuen els entesos que, quan ens disposem a fer la compra, és millor escriure en un paper tot el catàleg de productes que s'han esgotat a l'inventari domèstic. Diuen també que la manca de planificació i les presses no són adequades a l'hora de comprar perquè s'adquireixen productes innecessaris, no ens fixem en l'etiquetatge i dates de caducitat i no es comparen els preus. També parlen de no anar al nostre supermercat de referència sense haver menjat, donat que la gana -o voracitat segons l'hora del dia- ens fa caure ràpidament en l'adquisició aliments superflus, hipercalòrics i sense valor nutritiu.
Ara imagineu que, com en un episodi de la Dimensió desconeguda, a l'hora de fer realitat la vostra llista, un grapat de productes caducats, àvids de sortir de l'estanteria de la secció de peribles, intenten saltar dins del carretó al crit de "em toca, em toca, enguany em toca!". Mentrestant, pels altaveus del centre comercial van repetint l'oferta estrella del dia que de fet, és la mateixa des de fa setze anys. El senyor del Cillit Bang es baralla amb el Don Limpio tot trepant per les reixes del carro mentre el comando Actimel amb floridures us intenta convèncer de la necessitat d'immunitzar-vos contra la divisió interna i alhora us endosa un Petit Suisse -ara reconvertit a Danonino- d'olor dubtosa. I per si no en teníeu prou, quan enfileu el darrer passadís el primo de Zumosol us diu que no, que la compra que porteu no és la que convé als interessos de la família i que ell ja us ha omplert un carretó que teniu llest a línia de caixa. Això sí: pagant!
Bé, doncs sembla que fer una llista municipal és més o menys el mateix...

Olor de peus [Manifest]

El Nen de Portici vol manifestar que:

- El que es diu en aquest bloc és responsabilitat única d'El Nen de Portici.
- El Nen de Portici no va superar el càsting per aparèixer als anuncis de compreses cotonlike d'Evax donat que no transpirava ni innocència ni ingenuitat i sí molta mala bava. I si bé la bava i els salvaslips tenen relació, la seua presència no aconseguia transmetre la sensació que el món és bonic, rosa-tirant-a-fúcsia, ple de noies primetes rient com si s'haguessin fartat d'àcid lisèrgic i tou com un floc de cotó.
- El leit motiv d'aquest bloc és NVCDTT (No Vols Caldo, Doncs Tres Tasses).
- Les persones, coses i/o animals esmentats en aquest bloc són estrictament reals i susceptibles de la ironia, la sagacitat, la sàtira i la mofa més salvatges sempre i quan ostentin càrrecs públics, púbics, pubíllics i/o treballin en un pub de nit de la carretera de Salou.
Quan aquestes persones i/o animals i/o coses tornin a l'anonimat de casa seva, El Nen de Portici s'oblidarà d'ells i/o d'elles com qui s'oblida el paraigües-no-plegable-que-em-van-regalar-per-reis en un vagó del tren que va a Móra la Nova.
- El Nen de Portici és un alter ego d'una altra persona o persones, animals totes elles. Bé, potser la definició més escaient és bésties, són molt bésties. Vaja, que El Nen de Portici és una màscara per poder fer, entre altres coses, això, això i això també, sense que ens multin amb 21.600 eurus o ens engarjolin per injúries a la casa reial, a España (que ho posem en castellà perquè la gent que busqui al google ensopegui amb això també) i la mare que els va parir a tots.
- El Nen de Portici és membre -i quin membre!- de la redacció de la revista satírica i carnavalesca El Cap de Lluç que amb tot aquest fregat s'ha posat a treballar de nou (NVCDTT, ves). Alea jacta est...

Si no t'agrada l'olor de peus,
no treballis a una sabateria.
NdP

La llum que ens il·lumina

L'astre té nou disc, Matem els dimarts i els divendres, i actua a Reus el proper 21 d'abril al Teatre Bartrina. Tanta joia no pot ser bona i ja hem procedit a executar uns exercicis de penitència, continència i mesura espiritual.
El primer clip (espiritual) del mestre:

I aquest pertany a la gran tasca de recuperació de música ètnicosocial que aquest monstre de la cançó està duent a terme:
Quan sigui gran, vull ser com tu.