La Cori va ser el meu primer amor platònic. Jo no devia tenir més de quatre o cinc anys. Ella ja devia anar pels vint. Treballava a la perruqueria de senyores que la meua tieta va tenir al raval de Jesús cantonada amb el carrer Galió. Era rossa, d'un ros daurat encisador que, petit com era, ja em feia tornar taró. Primeta, amb els glutis ferms i aixecadets. La seva veu em feia pessigolles a les temples. Jo hi anava amb ma mare, setmana sí, setmana no, i esperava amb delit tornar-la a veure. Ella em deixava jugar amb els corrons de plàstic rosa, les pinces pel cap i de tant en tant, quan la meva tafaneria em portava a l'armari de sota el rentacaps, em feia un petó al front i em portava de nou al racó dels joguets improvisats. Avui, l'olor d'amoníac i dels tints encara em retorna imatges difuses d'aquelles estades al primer espai estrictament femení que vaig conèixer.
Que un programa de sàtira política com el que es suen setmana rera setmana els de Minoria Absoluta arribi a un any en antena i es trobi a la segona legislatura (ups, temporada!) és una símptoma de salut democràtica i social. I que els imitats entomin, també. O quasi tots.
Per fi tornen a ser amics i l'entitat més catalana de totes les que es fan i es desfan torna a tenir pau. Enrera queda l'afer d'aquell noi... Sí, com es deia? Roger? Pol? Hug? Coi! Que tenia nom de compte català i tot! Ves, que no me'n recordo... Ara que hi penso, i per què va provocar tant rebombori?
En Salvador Cot es pregunta a la seva columna d'opinió per les conseqüències que pot produir la mort de De Juana Chaos al llit de l'hospital on jeu lligat des de fa més de dos mesos. El problema no és la pregunta -encertada- que ens fem molts des de fa setmanes -l'Oleguer ha estat el darrer- sino la mentalitat des de la qual la plantegem. M'explico: qualsevol persona amb unes mínimes nocions democràtiques i principis de tolerància i perspectiva social s'adona que l'actuació del govern espanyol envers els empresonats d'ETA frega, si no supera, el cinisme d'estat.
Aquí us podeu adherir a la campanya de rebuig a l'actitud de l'empresa de material esportiu que ha retirat l'esponsorització a Oleguer Presas pel seu article d'opinió La bona fe. 
L'Alexis Vizcaino -El Senyor de les Muntanyes- ens proposa la campanya Sumem-nos per un estat propi a la qual ens adherim. Es tracta d'utilitzar l'eina Google Earth per visualitzar els internautes que advoquen per un estat propi. De la mateixa forma que la India de Gandhi va usar la resistència no violenta per desfer-se de l'ocupació britànica, Catalunya guanyarà la independència i es constiturà com estat del segle XXI mitjançant -també- les eines de la xarxa. I si no, al temps!
Llegeixo en la revista Sapiens d'aquest mes un il·lustrador article sobre l'actuació del Tribunal de la Santa Inquisició i de la carrera del gran inquisidor Fra Tomás de Torquemada, i no puc evitar pensar en la manifestació que el Foro de Ermua va convocar dissabte passat per condemnar el diàleg com a eina política per evitar més morts per terrorisme a l'estat espanyol.
No deixa de ser un fet antropològicament i sociològicament curiós que quan hom és designat per portar endavant un projecte, una tasca o el que sigui, i se li atorguen atribucions en forma de càrrec, aquest pateix -de vegades- una transformació personal estranya proporcional a la mida de la gorra que acaben de plantar a la seva il·lustrada testa.
Avui, entre les 19:55 i les 20:00 hi ha una petita acció que tots podem fer per adonar-nos de les possibilitats d'estalvi energètic que cadascú pot fer a nivell quotidià: apagar el llum i els aparells elèctrics prescindibles de casa. Es tracta d'una campanya de l'Aliança pel Planeta que es produeix tot just el dia abans de la presentació de les conclusions d'un grup d'experts sobre canvi climàtic. Aquí Vilaweb n'informa i facilita els enllaços.
No sé noi. No em fa el pes que rondinis com rondines. No perquè no hi tinguis tots els drets del món, que els tens, ex-conseller. Sinó perquè jutges que aquests quatre anys de legislatura que encara han de venir seran magres per Esquerra, el teu partit -encara- mentre no et reagrupis. I clar, que ho digui un dels consellers més "sorollosos" del Dragon Khan-tripartit no deixa de resultar-me xocant. Vols dir que tot plegat no és la rebequeria d'algú que ha caigut del tren -injustament, si tu vols- i ara veu com ningú s'ha parat ni a pensar si tirava de la maneta del fre d'emergència? Xeic, que quan vas treure el manifest ja vas haver d'anar lluny de casa perquè el teu Puigcerdà no va acollir amb bons ulls els teus estirabots.
No ho entenc. Per més que hi dono tombs, no ho entenc. Potser com sóc de Reus i no tenim equip de futbol a primera divisió, queda fora de la meva capacitat intel·lectual. No ho sé.
España és morta. No, no ve d'ara. És morta de fa temps. Se'ls va morir a les mans d'inanició intel·lectual. España es va morir amb l'adéu de Filipines i la patada al cul de Cuba, al 1898, i des de llavors els espanyols han estat incapaços de trobar un projecte de futur, i només perviuen amb un projecte de passat, falsament gloriós i uniformitzador, però invàlid per admetre la diferència cultural, la diversitat nacional i la pluralitat política dels que avui encara –a desgrat– en som ciutadans.
Aquesta España es manté en l'imaginari col·lectiu de la generació que va sobreviure la guerra civil i la dictadura franquista. Es manté per a bé –alimentant ideologies intolerants, reaccionàries i devastadores per qualsevol democràcia– i per a mal –en la por que molts conserven en el seu fur intern a qualsevol forma d'exercir el dret democràtic a ser–. S'ha mantingut en aquesta transición que ha fet de l'oblit un art abstracte i del perdó una generositat selectiva.
M'enerva aquesta España hidalga -hija de algo- perquè a España has de portar gorra de plat si vols ser algo; la del a por ellos, que torna amb la cua entre les cames renegant dels que ahir venerava. M'importuna aquesta España que fabrica famosos que no han fet res per merèixer la fama; que té talante, que no vol dir tarannà sinó mentida. Em rebenta aquesta España dels saltamarges, del cotxe aparcat al voral de la carretera per arrencar quatre branques de taronger, del caçador dominical amb aires de militar fracassat –estanquera al braç inclosa–, l'España amb una autoestima tan alta que als seus fills els anomena Kevin, Jonathan, Richard, Jennifer o Vanessa. L'España que fa com el perro del hortelano: Ni és ni deixa ser. L'España invencible que tot ho perd.
Potser sí que existeixen ciutadans espanyols amb mentalitat oberta, personatges que entenen que la península mai podrà ser uniforme, perquè no ho estat mai –sinó ha estat a base de cop de bastó, i de vegades ni així– però no se'ls sent.
Mentre comptava furtivament els vots que guanyava o perdia en el seu moneder electoral, el govern espanyol -i el pocapena del seu president- ha oblidat completament les bases de qualsevol negociació: que cap de les dues parts pot tornar a casa amb les mans buides. La bomba és culpa d'ETA. Els morts són responsabilitat del govern espanyol.
Com al 1898, España envia els seus fills a morir per una causa de glòria fugaç i final dramàtic. Com al 1939, antes roja que rota. Com al 1975, todo atado y bien atado.
España és morta. I com tots els cadàvers que no han rebut sepultura, put. Put amb la fortor de la femta d'un malalt.
Fins avui m'eres indiferent. A partir d'ara et sóc hostil.
A tu, que fas avançaments impossibles tot just quan ha de començar la línia contínua.
Com a Goldeneye -cinèfil que està un servidor- el 006 està més acabat que en Saddam Hussein, que me l'han enviat a l'altre barri per la via de la corbata d'espart massa ajustada. Per cert, una mesura que sobretot convida a la pau en un país on cada dia moren desenes de persones en una guerra civil encoberta. L'any Trevelyan se'n va també amb explosions mal portades i menys enteses, que donaran metxa (no, no és cap broma fàcil) a els brètols del PP però també molts d'una Espanya absurda, hidalga i ancorada en valors del XIX (em reservo un post per més endavant).
