Poble Valencià 2 - CamPPs 0

No han pogut tancar la Carrasqueta. De moment resistim. Cagunlou!

El sol ix per l'est

Quan tres centúries encara tenen poble que les recordi és que alguna cosa els ha sortit fava als castellans. Hui la nació valenciana comença de nou, com tants altres cops. Hui, la seua justícia ni tan sols els dóna la raó. L'orgull pobre és la seua perdició. L'estat se'ls esquerda per haver-lo construït amb materials de baixa qualitat moral: la violència, la força, la imposició i el menyspreu.
A comptar d'hui tenim set anys, set, per bastir un pont transnacional que ens acosti a l'alliberament. Hi som perquè volem. Ara només cal decidir-nos. Fa trescents anys vam ser derrotats però qui es lamenta aquest 25 d'abril de 2007 és Espanya.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible...

ARA MATEIX, Miquel Martí i Pol (1982)

El canvi climàtic com a pretext...

...positiu.

El fet és que està passant. Potser en som els únics responsables o potser, només potser, tot forma part d'un cicle d'èpoques glaciars i interglaciars que hem agreujat amb la crema de combustibles fòssils i la progressiva desaparició de massa forestal fixadora de CO2. En qualsevol cas és el moment ideal per replantejar-nos els nostres hàbits quotidians. Des de la immediatesa de les nostres conductes fins les grans accions que poden emprendre governs locals i nacionals. El civisme ha de ser l'eina de sostenibilitat, conjuntament amb una conducta consumista responsable i raonada. És a les nostres mans, com sempre.
...negatiu.
La recerca d'energies alternatives al petroli no pot passar per justificar el retorn a l'energia nuclear. És el que se'ns comença a vendre com a garantia de subministrament davant l'augment de demanda energètica, sense que ningú plantegi reptes assolibles en arquitectura bioclimàtica per reduir opcions domèstiques de climatització, en transport públic i privat, en l'ús de l'energia eòlica a pesar de determinats espais urbans i periurbans, o de l'energia solar com a font de subministrament a petits consumidors (encara que se'ls redueixi el negoci a Endesa, E-On i altres arreplegats).
Ahir, totes les conclusions a les que era capaç d'arribar l'editor del TN eren que el turisme se'n ressentiria, que canviarien les èpoques d'estiueig, que les estacions d'esquí no tenen gaire futur i que el país perdrà ingressos.
El què deia, cal canviar de mentalitat i encara no hem començat. I ja anem tard...

Indeterminació

L'autodeterminació no és, ara per ara, una prioritat de país. Per diversos motius: els partits polítics com ICV-EUA, PSC, CiU no la contemplen en els seus estatuts fundacionals i ERC sembla que no sap com aconseguir-la sense malbaratar il·lusions col·lectives. Tot plegat, política de vol gallinaci. I les gallines només ponen ous... i de velles fan caldo.

Llistes

Diuen els entesos que, quan ens disposem a fer la compra, és millor escriure en un paper tot el catàleg de productes que s'han esgotat a l'inventari domèstic. Diuen també que la manca de planificació i les presses no són adequades a l'hora de comprar perquè s'adquireixen productes innecessaris, no ens fixem en l'etiquetatge i dates de caducitat i no es comparen els preus. També parlen de no anar al nostre supermercat de referència sense haver menjat, donat que la gana -o voracitat segons l'hora del dia- ens fa caure ràpidament en l'adquisició aliments superflus, hipercalòrics i sense valor nutritiu.
Ara imagineu que, com en un episodi de la Dimensió desconeguda, a l'hora de fer realitat la vostra llista, un grapat de productes caducats, àvids de sortir de l'estanteria de la secció de peribles, intenten saltar dins del carretó al crit de "em toca, em toca, enguany em toca!". Mentrestant, pels altaveus del centre comercial van repetint l'oferta estrella del dia que de fet, és la mateixa des de fa setze anys. El senyor del Cillit Bang es baralla amb el Don Limpio tot trepant per les reixes del carro mentre el comando Actimel amb floridures us intenta convèncer de la necessitat d'immunitzar-vos contra la divisió interna i alhora us endosa un Petit Suisse -ara reconvertit a Danonino- d'olor dubtosa. I per si no en teníeu prou, quan enfileu el darrer passadís el primo de Zumosol us diu que no, que la compra que porteu no és la que convé als interessos de la família i que ell ja us ha omplert un carretó que teniu llest a línia de caixa. Això sí: pagant!
Bé, doncs sembla que fer una llista municipal és més o menys el mateix...

Olor de peus [Manifest]

El Nen de Portici vol manifestar que:

- El que es diu en aquest bloc és responsabilitat única d'El Nen de Portici.
- El Nen de Portici no va superar el càsting per aparèixer als anuncis de compreses cotonlike d'Evax donat que no transpirava ni innocència ni ingenuitat i sí molta mala bava. I si bé la bava i els salvaslips tenen relació, la seua presència no aconseguia transmetre la sensació que el món és bonic, rosa-tirant-a-fúcsia, ple de noies primetes rient com si s'haguessin fartat d'àcid lisèrgic i tou com un floc de cotó.
- El leit motiv d'aquest bloc és NVCDTT (No Vols Caldo, Doncs Tres Tasses).
- Les persones, coses i/o animals esmentats en aquest bloc són estrictament reals i susceptibles de la ironia, la sagacitat, la sàtira i la mofa més salvatges sempre i quan ostentin càrrecs públics, púbics, pubíllics i/o treballin en un pub de nit de la carretera de Salou.
Quan aquestes persones i/o animals i/o coses tornin a l'anonimat de casa seva, El Nen de Portici s'oblidarà d'ells i/o d'elles com qui s'oblida el paraigües-no-plegable-que-em-van-regalar-per-reis en un vagó del tren que va a Móra la Nova.
- El Nen de Portici és un alter ego d'una altra persona o persones, animals totes elles. Bé, potser la definició més escaient és bésties, són molt bésties. Vaja, que El Nen de Portici és una màscara per poder fer, entre altres coses, això, això i això també, sense que ens multin amb 21.600 eurus o ens engarjolin per injúries a la casa reial, a España (que ho posem en castellà perquè la gent que busqui al google ensopegui amb això també) i la mare que els va parir a tots.
- El Nen de Portici és membre -i quin membre!- de la redacció de la revista satírica i carnavalesca El Cap de Lluç que amb tot aquest fregat s'ha posat a treballar de nou (NVCDTT, ves). Alea jacta est...

Si no t'agrada l'olor de peus,
no treballis a una sabateria.
NdP

La llum que ens il·lumina

L'astre té nou disc, Matem els dimarts i els divendres, i actua a Reus el proper 21 d'abril al Teatre Bartrina. Tanta joia no pot ser bona i ja hem procedit a executar uns exercicis de penitència, continència i mesura espiritual.
El primer clip (espiritual) del mestre:

I aquest pertany a la gran tasca de recuperació de música ètnicosocial que aquest monstre de la cançó està duent a terme:
Quan sigui gran, vull ser com tu.

Tot passejant a miss Cori

La Cori va ser el meu primer amor platònic. Jo no devia tenir més de quatre o cinc anys. Ella ja devia anar pels vint. Treballava a la perruqueria de senyores que la meua tieta va tenir al raval de Jesús cantonada amb el carrer Galió. Era rossa, d'un ros daurat encisador que, petit com era, ja em feia tornar taró. Primeta, amb els glutis ferms i aixecadets. La seva veu em feia pessigolles a les temples. Jo hi anava amb ma mare, setmana sí, setmana no, i esperava amb delit tornar-la a veure. Ella em deixava jugar amb els corrons de plàstic rosa, les pinces pel cap i de tant en tant, quan la meva tafaneria em portava a l'armari de sota el rentacaps, em feia un petó al front i em portava de nou al racó dels joguets improvisats. Avui, l'olor d'amoníac i dels tints encara em retorna imatges difuses d'aquelles estades al primer espai estrictament femení que vaig conèixer.
A la meva adolescència la vaig retrobar en la Kylie Minogue, que és qui més me la recorda, tot i que la meva Cori sempre va portar el cabell llis.
Com no podia ser d'altra forma, no fa gaires anys, em vaig trobar la meva tieta fent-la petar al mig de la plaça Prim amb una senyora entrada en quilos. Em vaig aturar a fer-li dos petons i ella que m'etziba:
- Mira, Nen, que te'n recordes de la Cori?
En aquell moment, el sabre del general es va pansir com una fulla vella d'enciam. Vaig marxar apressat, raval de Jesús avall i en passar per davant l'antiga perruqueria -avui plena de pols i deixada de la mà de Déu- en Prim ja havia caigut del cavall amb un estrèpit ostentòs.
Res, que la seducció que desprenia la Cori s'ha evaporat com un got d'aigua al mig del desert, i l'imatge que en conservava va quedar tacada aquell dia a la plaça Prim. I aquesta taca no marxa ni amb Ariel.

Felicitats

Que un programa de sàtira política com el que es suen setmana rera setmana els de Minoria Absoluta arribi a un any en antena i es trobi a la segona legislatura (ups, temporada!) és una símptoma de salut democràtica i social. I que els imitats entomin, també. O quasi tots.
Aquí us podeu descarregar els programes de la primera i la segona temporades. Molta merda, nois.

Ventdelfons i Mardeplà

Per fi tornen a ser amics i l'entitat més catalana de totes les que es fan i es desfan torna a tenir pau. Enrera queda l'afer d'aquell noi... Sí, com es deia? Roger? Pol? Hug? Coi! Que tenia nom de compte català i tot! Ves, que no me'n recordo... Ara que hi penso, i per què va provocar tant rebombori?
Bé, tant hi fa. El cas és que els catalanets i catalanetes -polits com som- ja podem dormir tranquils que enguany tornarem a guanyar la lliga i la xampinyons i aquest parell s'estimen. Que al país li cal molt d'amor, tu! I la resta són romanços...

PD: Vejam si arriba dilluns que estic molt amoïnat pel fetge de l'Ester i el fill perdut del Rafa. I la Judit Blanchard..., que va ser ella! Ella, la molt...

Tempus fugit

Tot queda igual. Tres o dotze, tant hi fa. El fet és que el condemnen per un delicte d'amenaces no terroristes i d'enaltiment del terrorisme per uns articles que només destil·len aquests càrrecs si el lector viu embriac d'odi i submergit en la paranoia. La justícia és una altra cosa.

Dos equatorians per un terrorista

En Salvador Cot es pregunta a la seva columna d'opinió per les conseqüències que pot produir la mort de De Juana Chaos al llit de l'hospital on jeu lligat des de fa més de dos mesos. El problema no és la pregunta -encertada- que ens fem molts des de fa setmanes -l'Oleguer ha estat el darrer- sino la mentalitat des de la qual la plantegem. M'explico: qualsevol persona amb unes mínimes nocions democràtiques i principis de tolerància i perspectiva social s'adona que l'actuació del govern espanyol envers els empresonats d'ETA frega, si no supera, el cinisme d'estat.
En canvi, des de l'imaginari espanyol, després de l'atemptat del 30 de desembre amb dos morts que per ells són de segona -eren d'Equador, ja m'enteneu- es necessita la mort d'aquest terrorista. Es necessiten sadollar les ànsies de venjança i com el sistema penal no admet la pena de mort, han manipulat i interpretat a cor què vols uns articles d'opinió (El escudo i Gallizo, recomanables si voleu entendre el nivell de paranoia de bona part del sistema judicial espanyol) per tal de portar De Juana a la vaga de fam.
Quan aquest señor hagi mort -perquè el deixaran morir, no us en càpiga dubte- l'opinió pública espanyola estarà preparada per continuar endavant amb el procés.
Per ells, el tracte haurà estat just: dos equatorians per un terrorista. Encara que això els deixi fora del joc democràtic.

Kelme s'ha perdut

Aquí us podeu adherir a la campanya de rebuig a l'actitud de l'empresa de material esportiu que ha retirat l'esponsorització a Oleguer Presas pel seu article d'opinió La bona fe.

Del bloc a l'estat

L'Alexis Vizcaino -El Senyor de les Muntanyes- ens proposa la campanya Sumem-nos per un estat propi a la qual ens adherim. Es tracta d'utilitzar l'eina Google Earth per visualitzar els internautes que advoquen per un estat propi. De la mateixa forma que la India de Gandhi va usar la resistència no violenta per desfer-se de l'ocupació britànica, Catalunya guanyarà la independència i es constiturà com estat del segle XXI mitjançant -també- les eines de la xarxa. I si no, al temps!

Generació bloc

Un enllaç a l'article que Manuel Cuyàs publica a El Punt.

Torquemadas

Llegeixo en la revista Sapiens d'aquest mes un il·lustrador article sobre l'actuació del Tribunal de la Santa Inquisició i de la carrera del gran inquisidor Fra Tomás de Torquemada, i no puc evitar pensar en la manifestació que el Foro de Ermua va convocar dissabte passat per condemnar el diàleg com a eina política per evitar més morts per terrorisme a l'estat espanyol.

Les ganes de continuar amb un post anterior són immenses però la mandra i el fastigeig em retenen. Amb tot, si la manifestació de dissabte no va ser una gala de poderío españolista amb himne inclòs que baixi Sant Pere i ho vegi.

Tota aquesta simbologia en una manifestació contra el diàleg s'assembla a l'excés de zel que mantingueren els inquisidors contra els mals cristians -ara, mals espanyols- i l'ús polític i econòmic que es va fer del Tribunal del Sant Ofici és cagadet, cagadet a la manipulació de les víctimes del terrorisme amb finalitats electorals. I saltant-se les pròpies lleis a la torera (mai més ben dit).
Han canviat el Cristo gros i els crucifixos per estanqueres i pancartes però són els mateixos que han fet d'España el país estret i mediocre que és... Convertiu-vos o moriu!

La senyora del "presidente"

No deixa de ser un fet antropològicament i sociològicament curiós que quan hom és designat per portar endavant un projecte, una tasca o el que sigui, i se li atorguen atribucions en forma de càrrec, aquest pateix -de vegades- una transformació personal estranya proporcional a la mida de la gorra que acaben de plantar a la seva il·lustrada testa.
Recordo de ja fa una pila d'anys, quan per llei es va consignar la figura de les comunitats de propietaris, una señora que es presentava a comprar al supermercat i sempre deixava a deure uns duros. Quan li demanaven el nom per apuntar-lo al revers del tiquet ella sempre responia altiva i més tibada que una goma de lligar enciams: "La señora del presidente". Que després vam descobrir que era el presidente de la comunitat de propietaris de l'escala del costat.
Mai més m'he pogut treure del cap aquesta imatge. Avui encara, quan algú al·ludeix a la seva condició de president, director, delegat o qualsevol altre distinció que honora, enalteix i sublima la seva persona, o fins i tot, escomet amb allò de "vosté no sap amb qui està parlant", o "el respecte que se'm deu", etcètera, etcètera... Em ve al cap aquella senyora, en bata, a la cua del súper, deixant a deure quinze o vint-i-cinc pessetes i recordant qui era ella i penso: "Ves, una altra señora del presidente"... I me'l veig en bata de boatiné remenant un vell moneder.

Cinc minuts sense electra

Avui, entre les 19:55 i les 20:00 hi ha una petita acció que tots podem fer per adonar-nos de les possibilitats d'estalvi energètic que cadascú pot fer a nivell quotidià: apagar el llum i els aparells elèctrics prescindibles de casa. Es tracta d'una campanya de l'Aliança pel Planeta que es produeix tot just el dia abans de la presentació de les conclusions d'un grup d'experts sobre canvi climàtic. Aquí Vilaweb n'informa i facilita els enllaços.

Misión Eurovisión

Vista la gran capacitat d'Espanya per acceptar les crítiques sense considerar-les un ultratge, l'elevat nivell de tolerància cap a les opcions discrepans, les diferents cultures, la divergència i qualsevol postura que no s'adigui a l'interés de estado. Vaja, com que són una gent tan i tan oberta de mires, aquest és el millor conjunt que poden presentar a Eurovisió, està al seu nivell: